jueves, 5 de junio de 2008

De Corona d'Aragó a Regne de Catalunya (I)


Agustí Galbis .-


L’absencia de llimits de l’egocentrisme catalaniste, fa que, erigits en el melic del mon, s’autoconcedixquen la potestat d’inventar-se el passat historic, encara que tinguen que anar a calbots en els fets reals. Com vorem, s’atrevixen en tot, sense deixar rama verda. I lo mes penos es vore als acatalanats valencians fet-los el caldo gros. Entrem en faena.


Sabem que la denominacio “Corona d’Aragó”, es el nom historic que es va consolidar, per a nomenar a un conjunt canviant de pobles, que per diverses raons compartien monarca, cada u dels quals, contava en institucions d’autogovern i lleis propies. Valencians i catalans, entre atres, formarem part de la Corona d’Aragó. Pero el nom historic de “Corona d’Arago”, no els fa gens de gracia als catalans. El nom deixa erm el seu ego. ¿Com pot ser que en el nom del conjunt no aparega Catalunya? ¿Perque “Corona d’Aragó” i no “Corona de Catalunya”?


Joan Corominas, en la p. 27 de “El que s’ha de saber de la llengua catalana”, escriu: “Aquestes terres pertanyien a l’anomenada Corona d’Aragó (de fet s’hauria hagut de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i identificat amb aquesta en terres estrangeres)”. Comprovem com, amollant la mentira de que en terres estrangeres, la Corona d’Arago, era identificada en Catalunya, Corominas, deixa constancia de la confabulacio del passat en contra dels catalans. I ¿qué fer si la Historia real no els agrada? ¡Se n’inventen una atra i es queden mes amples que un palloc!


Vegem que, com escampar lo de “Corona de Catalunya”, podria ser perillos, per que mes d´un aniria a bacs de riure’s, s’introduix sutilment una atra mentira ya mes estesa: la famosa “Confederació”. Anem a vore, com una de les estrategies del catalanisme, per a evitar el nom historic, es intentar el seu descredit. I tornem a trobar-nos en el nostre “il.l.lustrissim” Ferrando, que en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” diu: “L’expressió “Corona d’Aragó” només es generalitzà a partir del segle XVI. Abans fou utilitzada molt esporàdicamént a Valéncia i Mallorca, i molt rares vegades a Catalunya”. Anem a demostrar, que eixa afirmacio, no es mes que un atra, de la tira de falsetats i mentires que componen el llibre citat. Anem a vore, com ya en el s.XIII, s’usa l’expressio “Corona d’Arago”, sent les cites del s XV, innumerables.


Del sigle XIII, les trobem en l’articul” Fuero de adscripción por Jaime II de las villas de Orihuela y Alicante a la corona de Aragón” de Juan Manuel del Estal. L’any 1296, Jaume II es compromet, a no separar mai Alacant de la seua Corona: “...a Corona regni Aragonie et a dominio nostro”. Del mateix any, es la provisio per a Oriola: “De non separanda villa d’Oriola a Corona Aragonum”.


Corresponents al sigle XIV, en l’“Arxiu virtual Jaume I”, trobem, de l’any 1310, un document paregut als anteriors, respecte de Vila-real: “…quod dictus locus sive popula Villeregalis, sit semper de corona Aragonum,… non possit a dicta corona Aragonum aliquatenus separari” De 1380 i “dados para los catalanes en Grecia”, segons la “Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón” son els “Capitols d’Atenes”. El text consta en “Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión”, de Rubió i Lluch. En la p. 243 llegim: “…sacra reyal magestat de la sacra corona daragó que li placia a la sua reyal magestat que al dit Notari dimitri rendi…”. Tambe trobem l’expressio “sacra sancta Corona d’Arago”. Com vegem, no es que els catalans no parlaren de la corona d’Aragó, ¡la feen sacro-santa!


I del XV, aportem eixemples catalans: Pel llibre “Colección de documentos inéditos del archivo de la Corona de Aragón”, sabem que a 19 de juny de 1411, “lo parlament general del principat de Catalunya”, escriu al rei de Castella, “sobre lo fet de la successio dels regnes e terres de la corona reyal Darago”. El 23 de Febrer de 1412, “Lo parlament general del principat de Catalunya” escriu “Al reverend pare en Christ mossen lo bisbe de Sogorb”, parlant de “lo pretes dret del dit don Frederich en la succesio dels regnes e terres de la dita real corona Darago”. Los “diputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya”, escriuen el 25 de Febrer de 1461: “Nosaltres e nostre consell aquest Principat representants inseguints e imitants los vestigis dels predecessors nostres qui res pertinent a la fidelitat de la real corona Darago…”. A 8 de juliol de 1462, els “deputats del General del Principat de Cathalunya”, escriuen: “…e procurar bona unitat e repos en aquest Principat a lahor de Nostre senyor Deu servey de la real corona Darago” En el llibre “Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II” llegim que l’onze de juny de 1462, “los consols e concell general de la vila de Guissona”, escriuen a “los diputats del General e consell lur representants lo principat de Catalunya, parlant de “La constant fiducia e innata fidelitat dels cathalans la qual ab los ilustrissims senyors Reys Darago…”, aixina com de “los innumerables serveys que lo Principat en ampliacio de la reyal corona Darago…”.


Eixemples valencians del XV, ne trobem a manta, fullejant el llibre “Epistolari de la Valencia medieval” i el “Llibre de memories”: “…Realmes e terres de la Corona de Arago, puix lo Senyor Rey En Marti era pasat de la present vida en laltra”, “…drets de justicia que la Corona Darago havia del dit Realme de Sicilia”, “…lo qual lo General Parlament dels Regnes e terres de la Corona Darago…”, “…mossen sent Vicent, patro singular de la ciutat de Valencia, e a exaltacio de la precellent Reyal Corona Darago…” “…bo e necesari servar fealtat e guardar la ciutat a la Corona Real de Arago…”, “… exalçament de la gloriosa corona de Aragó… unit tot, empero, a la fidelitat de la real corona de Aragó”.


Hem comentat, que l’intencio del catalanisme intentant el descredit de l’expressio “Corona d’Arago”, no preten mes que justificar, la seua substitucio per la ahistorica e interessada “Confederacio Catalano-Aragonesa”, de la qual parlarem mes extensament.

domingo, 1 de junio de 2008

Quins collons! Com sempre, robant....


Com sempre robant. Lletgiu això:

EUROPA PRESS. BARCELONA. Pompeu Fabra en el ámbito de lengua y literatura; Pau Casals, en música y artes escénicas; Ramon Llull, en humanidades; Antoni Gaudí, en artes plásticas; Narcís Monturiol, en ciencias y tecnología; Tecla Sala, en economía; y Enric Prat de la Riba en el ámbito de política, son los siete sabios catalanes, según la organización Capital de la Cultura Catalana (CCC).CCC anunció ayer los siete catalanes que han sido designados sabios de Catalunya en una votación popular en la que han participado 21.237 personas. El presidente de la CCC, Xavier Tudela, explicó que esta elección tiene la "voluntad de promover y divulgar" las personalidades catalanas que "más han influido en la historia de Catalunya".Ramon Llull es conocido como el primer gran escritor en catalán con rasgos baleares y el creador del primer catalán literario arcaico. Algunas de sus obras son Fèlix o el llibre de meravelles y El cant de Ramon. Ho podeu trobar aquí: http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008060100_16_363373__Cultura-Capital-Cultura-Catalana-nombra-mallorquin-Ramon-Llull-sabio-catalan o també an aquesta infecta web http://www.ccc.cat/
Com se pot tenir tan poca vergonya? Com se pot esser tan usurpador? Com se pot esser tan imperialista-colonialista? Com se pot dir això i anomenar-se "cultura"? Com se pot esser tan inepte? Com se pot esser tan inepte i fer-se passar per cult o savi?
Com que no tenen figures com en Llull, necessiten apropiar-se d'allò dets altres!
Recordarem allò que deia es mateix Ramón Llull a sa seua autobiografia, que, per cert, ès una de ses frasses que figuren a sa portada d'aquest blog: A honor, glòria, llaor e magnificència de nostro senyor Déu Jesucrist, lo reverend e digne de gran memòria mestre Ramon Llull, del regne de Mallorques.


I a qui no li agradi, a mamar faves, així de clar.

Imprimir

jueves, 15 de mayo de 2008

Sa farsa d'en Delgado (I)


I sí, pot resultar estrany que jo, que en aquest mateix blog he penjat s'artícul-declaració de principis d'en Delgado, ara digui que se tracta d'una farsa. I ho pens, de bon de veres, i ara diré perquè.

En primer lloc que quedi clar: sí que hi estic d'acord en que es pares tenen dret de triar sa llengo en sa qual es fills han d'esser educats, ja que sa Constitució ho deixa ben clar en tema de llengos oficials, i perquè, mos agradi o no, formam part d'Espanya, i segons sa Constitució hem de sebre es Castellà (ho resumesc en Castellà, que ès realment lo que hem de sebre).

També hi estic d'acord en que es nom de sa llengo s'ha de canviar a s'Estatut de sa CAIB, i això ès una cosa molt important: no ès lo mateix dir-se Miquel que Miquel Àngel o Joan, i si Catalans i Valencians li diuen a ses seues llengos "Català" i "Valencià", noltros no serem més bàmbols-betzols i li direm Balear, com a nom que reuneix ses parles mallorquines, menorquins i eivissenques, i a cada illa se li dirà es nom de s'illa, ès a dir, Mallorquí a Mallorca, Menorquí a Menorca i Eivissenc a Eivissa.
Lo que queda, pactes amb nacionalistes i que governi sa llista més votada ja m'ès igual, tammateix es polítics sempre se guien per altres interessos.

També estic content que qualcú haja recollit un interès per sa llengo de Balears i que trasladi es sentiment de molts de ciutadans per no perdre ses nostres formes de xerrar i ses nostres gramàtiques antigues.

I, per acabar, també estic an es 100% d'acord amb s'artícul que va escriure an es diaris de Balears, històricament sé qui hi ès darrera i sé que no menteix, i filològicament no hi estic d'acord, perquè ja he xerrat en contra des membres de "S'Acadèmi" i sa seua gramàtica.

Emperò, tot això fa un "tufillo" estrany, qualcuna cosa no m'acaba de quadrar en tot això, i en pròxims atículs d'aquesta sèrie intentaré desgranar perquè pens així. No tot pareix tan net com mos ho presenten i això fa aigos per un parell de bandes. Aquí vos diré on no me quadra sa cosa.

Força Mallorca!

miércoles, 14 de mayo de 2008

El Mallorca revoluciona sa capital des Països Catalans


El Mallorca, diumenge passat, va revolucionar sa capital des Països Catalans, Barcelona, guanyant per 2 a 3 al Barça a ca seua, en ple Nou Camp/Camp Nou.

Sabeu què? Estic content que ses colònies, que ès com mos anomena es venut catalanista que té sa revista "El Temps" i a sa qual escriu aquell que mos califica d'"imbècils i fills de puta", en S. Alzamora, facem revolucions a sa metròpoli gran, a Barcelona, sa nostra capital. Ah, per si de cas hi ha cap "curt de gambals", escrivia en tò irònic.

Així com en es seu dia vaig escriure aquí, que en Schuster se n'havia de anar a prendre pes cul, ara lo mateix dic pes Lobby i pes mallorquins que són del Barça i que s'estimen més que el Mallorca perdi davant el Barça: si vos pica, vos gratau ben fort.


FORÇA MALLORCA!

domingo, 4 de mayo de 2008

Mercaders de sa Corona d'Aragó


Lliggam l’argument de la manipulacio: “Les naus que des del triangle Ciutat de Mallorca-València-Barcelona… es deien catalanes, perquè els seus mariners i mercaders parlaven català.

Fins al segle XVII, els cònsols de catalans, tant a Nàpols i Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears i representaven indistintament els interessos dels uns i dels altres.”. L’autor de l’argument es, per a variar, l’“il·l·lustrissim” Ferrando. El lloc a on consta, es el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.

Anna Unali, professora d’“Historia del comerç i la navegacio medievals” en la “Facoltà di Scienze Umanistiche” de l’Universitat de “La Sapienza” de Roma, escriu en la p. 313 del seu llibre “Marineros, piratas y corsarios catalanes en la baja edad media”: “El comercio catalán había impuesto su dominio en el ámbito mediterráneo, con periodos de mayor o menor prosperidad entre los siglos XIII y XV adquiriendo una posición de primer plano en el interior de las comunidades que formaban parte de la Corona de Aragón, tanto fue así que normalmente el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses quienes además reconocían en la elección del cónsul catalán, efectuada en cualquier ciudad del Mediterráneo, la expansión de la propia potencia mercantil”.

Vegem que la manipulacio es manifesta clara i rotundament. Si segons Ferrando “…es deien catalanes, perquè… parlaven català...” i Anna Unali afirma que “…el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses…”, podriem preguntar-nos: ¿Per que amaga Ferrando que “…el término catalán servía para denominar a… aragoneses…? ¿Parlarien català els aragonesos? I es que la realitat no te res a vore en els desijos i maganches dels catalanistes.

Per a que no puga dir-se que unicament enfrontem dos opinions, per molt que una d’elles siga la d’una especialista (Unali) i una atra, la d’un enredrador professional (Ferrando), anem a constatar-ho en documentacio original. La documentacio que destapa l’engany es troba en el llibre “Manuel des consuls” de Alexandre Miltitz. Escomencem pel dia “XVII Kal. Septembris, anno Domini millessimo ducentessimo sexagentesimo sexto” (1266), quan Jaume I, “Nos Jacobus, Dei Gratia…” concedi al Consell de la ciutat de Barcelona el privilegi de nomenar als consols dits “d’ultramar”, “damus et concedimus plenam licentiam et potestatem Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae, paesentibus et futuris, quod ipsi auctoritate nostra ponant et eligant singulares annis Consules, secundum voluntatem dictorum consiliarorum et procerum, in navibus et lignis ad partes ultramarinas nabegantibus”.

La jurisdiccio d’eixos consols, s’extenia sobre tots els subdits de la corona d’Arago “Qui consules habeant plenam jurisdictionem ordinandi, gubernandi, compellendi, ministrando, puniendo et omnia alia faciendi super omnes personas de terris nostris ad ipsas partes ultramarinas navigantes…”. El dia “VIII. Idus Augusti, anno Domini millessimo ducentessimo sesagessimo octo” (1268), amplià la potestad dels “Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae”, per a triar els consols “…in partibus ultramarinis et in terra de Romania…”, manant “…quod omnes subditi nostri, tam mercatores quam alii, teneatur firmare et respondere in posse dictorum consulum per vos electorum”.

Els catalans continuaren arreplegant privilegis per a tindre la potestad de nomenar consols en totes les terres a on els fora possible. Aixina, per eixemple, en decembre de 1321, el conseguiren del rei Jaume II, per a Cerdenya i Corcega “…in insulis et locis quibus volueritis Regni nostri Sardiniae et Corsicae.” Mario del Treppo en la p.21 de “Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalana-aragonesa al segle XV”, escriu que els catalans havien sabut “…assegurar-se’n els millors avantatges amb el suport de la monarquia”. Per la p.472 de “Anuario de estudios medievales” (1964), sabem que en 1273 s’utilisa l’expressio “consul catalanorum et aliorum hominum terre nostre”, es dir “consol dels catalans i dels atres homens de la nostra terra”.

En la p. 594 de “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes…” de Capmany es reproduix l’expressio “consul catalanorum et aliorum naturalium et fidelium dicti domini regis Aragonum”, es dir “consol dels catalans i d´atres naturals i fidels del dit senyor rei d’Arago”. En la p. 58 del llibre de Mario del Treppo trobem “consul cathalanorum et aliorum fidelium et naturalium serenissimi domini regis Aragonum”. I dits consolats foren coneguts per “consulatus catalanorum”. Com deixà establit Jaume I, la seua jurisdiccio s’extenia “super omnes personas de terris nostris”, lo qual evidentment incloia als aragonesos, desmontant-se qualsevol vincul ensomiat per Ferrando i relacionat en la llengua.

Eren “de catalans”, no perque als qui representaren foren nomes catalans, o parlaren català, sino a soles perque els catalans tenien el privilegi de nomenar-los, en representacio de la Corona d’Arago. Comprovem com quan Ferrando diu que els “cònsols de catalans… tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears”, obviant als d’Arago mentix a miges. Jean Cocteau digue que “un got de vi mig buit es lo mateix que un mig ple, pero que una mentira a miges de ningun modo es una mija veritat”, resultant una gran mentira, que es convertix en una vergonyosa ferramenta per a la manipulacio.

Rafael Narbona Vizcaíno, confirma lo expost, quan en “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” escriu (p.159): “La primera noticia que tenemos de la existencia de un consulado catalán en Roma es del 12 de julio de 1484 y se refiere al nombramiento de Nicolau Pujades, mercader barcelonés para cubrir el cargo de cónsul en dicha ciudad. En el acta de nombramiento, realizada por los conselleres de Barcelona, se especifica que el área de jurisdicción del oficial abarcaba el territorio del distrito de Roma y se aplicaba a las embarcaciones, a los patrones y a las mercancías pertenecientes a cualquier súbdito de la Corona de Aragón”.

Demostrada la mentira de l’“il·l·lustrissim”, hem de saber, que, a partir d’ella, s’han fet desficaciades i interessades interpretacions de cites, pretenent demostrar una suposta conciencia nacional catalana dels valencians, que no soporten un minim analisis. Ho vorem.

Agustí Galbis

viernes, 2 de mayo de 2008

El sentido común y las lenguas romances

La Ciencia sin sentido común deja de ser ciencia, y sobre todo si estamos en tema de una ciencia social como la lingüística. No es discutible que lenguas romances, románicas o neolatinas, son una familia indoeuropea de lenguas relacionadas entre sí y que “históricamente” aparecieron como evolución del latín vulgar hablado por el pueblo, lengua de la calle.

Otra afirmación indiscutible: la evolución fonética natural de las lenguas, inclusive la latina, explica las diferencias importantes entre algunas lenguas romances, dado el “tamaño” del Imperio romano y la ausencia de una norma gramatical y literaria única. Más claro, cada territorio del Imperio tuvo “latines vulgares” que inclinaron sus preferencias dispares: aragonés, catalán, valenciano, italiano, portugués, rumano… prefirieron “casa”; el francés prefirió “maison”; y el sardo, “domus”. ¡Pues, qué bien! Imaginemos, para llegar a nuestra lengua valenciana (y la mallorquina) sin despreciar otros flecos importantes (rumano y sardo, romanche, ladino y friulano), que al dar la vuelta al “arco”, los romanos se encuentran con unos pueblos que “hablan” sus propias lenguas, porque no son mudos: la lengua occitana, lengua de oc (sucesivamente languedociano, provenzal, auvernés, lemosín y vivaro-alpin), la lengua hablada en Cataluña, Aragón, Castilla y Valencia, que aún no tiene nombre, que puede ser parecida, para entenderse, pero que es diferente, con importante sustrato ibérico.

No puede ni debe olvidarse que durante la romanización desconocemos influencias godas y árabes. Tampoco, que durante esos seis siglos, ningún científico moderno de la lengua catalana se atreve a decir que el romance catalán primaba sobre los demás y que nos llegó a los valencianos, que seguíamos “hablando” como Dios y el latín nos daban a entender.
Los sustratos, a partir de ese momento, como antes, siguieron jugando un importante papel en la diferenciación de las lenguas romances, según los pueblos que sucesivamente se fueron implantando en sus territorios respectivos sin conseguir imponer su lengua, que sí pudo dejar y dejó trazas importantes. Así los godos-visigodos y los árabes. Se dice, y no lo he comprobado, que unas 4.000 palabras del árabe han pasado al castellano, y pienso que también al valenciano. Anoten la conservación o supresión del artículo: al-quun=algodón=cotó; al harubah=algarroba=garrofa; al diwan=aduana=duana.
Sin hacer tabla rasa, demos un salto de otros seis siglos, para plantarnos en 1238 (o Mallorca en 1229). La teoría de que los repobladores catalanes nos enseñaron el catalán, ha sido respondida con ironía de que en Valencia (o en Mallorca) no eran mudos; pero no es que por accidente fueran mudos en el siglo XIII, es que llevaban muchos siglos “hablando”. Decir que el “romance catalán” es la madre del “romance valenciano”, no pasa de ser una injusticia histórica hacia tantos valencianos moros-cristianos que hablaban su “romance”, como los aragoneses el suyo, los castellanos el suyo, los navarros el suyo, y por supuesto… los catalanes el suyo. Cada cual el suyo sin la más mínima imposición, ni obligatoriedad.
Quizá sería de sentido común, al menos relativo, decir: que los romanos antes de llegar a Cataluña, pasaron por Occitania; que los catalanes nunca enseñaron a los occitanos su lengua occitana; y que podría ser que los occitanos enseñaran la suya a los catalanes. Pero tal afirmación es tan absurda como la de teorizar que los valencianos hablamos catalán gracias a los repobladores catalanes. Y es absurda porque también nos repoblaron aragoneses, occitanos, navarros, castellanos y otros extranjeros. Seguiré.

Vicente L. Simó Santonja


Imprimir

domingo, 13 de abril de 2008

Con permiso del forero, reproducimos....


ES CIERTO QUE PODRÍA SER INCONGRUENTE O PARADÓJICO DEFENDER EL "BALEAR" Y ESCRIBIR EN UN CATALÀ ESTANDARIZADO O TENER LA PÁGINA WEB EN CATALÀ ¿CÓMO ES POSIBLE SERÍA LA PREGUNTA?

Y COMO LOS GALLEGOS RESPONDAMOS CON OTRAS PREGUNTAS:

¿CÓMO ES POSIBLE QUE TRAS CASI 25 AÑOS DE ESTATUT DE LES ILLES NO SE HAYA DEFINIDO UN MODELO DE "MODALIDADES" A PESAR DE QUE EL ESTATUTO DE AUTONOMÍA MENCIONA EXPRESAMENTE SU DIFUSIÓN Y PROTECCIÓN?

¿CÓMO ES POSIBLE QUE EL PP ALLÀ POR EL AÑO 99 EN SU PROGRAMA ELECTORAL ANUNCIARA LA CREACIÓN DE UNA ESPECIE DE "ACADEMIA" PARA DEFINIR ESTAS MODALIDADES Y CONSERVARLAS, HACIENDO MENCIÓN ESPECÍFICA, ENTRE OTRAS, DE LAS FORMAS VERBALES LOCALES Y CUANDO ESTUVIERON EN EL PODER JAMÁS HICERON NADA POR DEFINIRLAS?

¿CÓMO ES POSIBLE QUE LA OBRA CULTURAL BALEAR NO HAYA HECHO JAMÁS NADA POR LAS MODALIDADES?

¿COMO ES POSIBLE QUE EN EDUCACIÓN SE EMPLEE POR ESCRITO EL CATALÀ ESTÀNDAR EN LOS LIBROS DE TEXTO SALVO EN MUY CONTADAS OCASIONES?

¿CÓMO ES POSIBLE QUE A PESAR DE ESTAR ACEPTADOS UN PAR DE CIENTOS DE PALABRAS EN "MODALIDADES" POR EL IEC, NUNCA SE UTILICEN A NIVEL INSTITUCIONAL?

¿CÓMO ES POSIBLE QUE ALGUIEN QUE QUISIERA APRENDER O ENSEÑAR LAS MODALIDADES NO ENCONTRARÍA "TEXTO AUTORIZADO" ALGUNO PARA ELLO?

¿CÓMO ES POSIBLE QUE EL DIARI BALEARS EN UN EDITORIAL TACHASE LAS MODALIDADES Y LOS QUE LAS DEFIENDEN (SIN ENTRAR EN MATICES) DE "SECESIONISTES DE LA LLENGUA"?

DELGADO HA MENCIONADO UN DESEO POLÍTICO DE MUCHAS PERSONAS EN ESTAS ISLAS, QUE LA DENOMINACIÓN DE LA LENGUA SEA "BALEAR" Y QUE DE UNA VEZ POR TODAS SE DEFINA UNA DEFENSA DE LAS MODALIDADES. HASTA QUE LLEGUE ESE MOMENTO:

¿QUÉ MODALIDAD USAR?

¿A QUÉ MODELO ADHERIRSE? VALE MÁS SEGUIR USANDO DEL ESTÀNDAR HASTA QUE A NIVEL INSTITUCIONAL Y ACADÉMICO SE DEFINA E INDIQUE CUALES SON LAS MODALIDADES QUE DEBEN SER CONSERVADAS Y CUALES SON BARBARISMOS.

QUE ES LA OBLIGACIÓN INCUMPLIDA DE LOS SUCESIVOS GOBIERNOS DESDE LA PROCLAMACIÓN DEL ESTATUTO EL CATALANISMO, YA SEA PEPERIL, PESOITA, PESEMITA, UEMITA, OBRACULTURALERO PASA OLÍMPICAMENTE DE LAS MODALIDADES, SE CISCA EN ELLAS, NO LAS USA, NO LAS PROMOCIONA, NO LAS UTILIZA, LAS RIDICULIZA O LAS IGNORA, Y AHORA PORQUE ALGUIEN PIDE QUE SE DEFINA EL TEMA Y SE INICIE UNA DEFENSA DEL MISMO ¿SE LE DEBE DESCALIFICAR? SE DESCALIFICA A DELGADO POR USAR DEL CASTELLANO, LA PREGUNTA ES ¿¿¿Y NÁJERA, DIEGUEZ, MANOLO CÁMARA, Y OTROS CARGOS PÚBLICOS DE GOBIERNOS DE "PROGRÉS" QUÉ IDIOMA USABAN ???

SE DESCALIFICA A DELGADO POR USAR EL TÉRMINO "BALEAR", LO QUE DEMUESTRA QUE EL CATALANISMO NO SE LEE NI SUS PROPIAS OBRAS: Balear: 1 adj. De les illes balears. 2 m i f Habitant de les Illes Balears. 3 m Denominació moderna aplicada al conjunt del català insular, integrat pels dialectes mallorquí, menorquí i eivisenc. Diccionaris de l'enciclopèdia. Diccionari de la llengua catalana. Editorial: Enciclòpèdia Catalana, Barcelona, 1995

jueves, 10 de abril de 2008

Avís/Aviso

Avís a visitants: hi ha un filtre de moderació de comentaris, qui insulti, falti an es respecte, se'n riga, qui faça comentaris que puguen ferir o vaja en plà irònic contra es mensatge de mallorquinidat d'aquest blog, pot tenir problemes i s'arrisca a patir conseqüències, apart que es seus comentaris no seran publicats. Es comentaris raonables i raonats sempre se publicaran, pot esser que jo no me connecti durant un temps i es mensatges tardin, me sap greu, jo faig feina i darrerement tenc poc temps.
Aviso a visitantes: hay un filtro de moderación de comentarios, quien insulte, falte al respeto, se ría, quien haga comentarios que puedan herir o vaya en plan irónico contra el mensaje de mallorquinidad de este blog, puede tener problemas y se arriesga a sufrir consecuencias, aparte que sus comentarios no serán publicados. Los comentarios razonables y razonados siempre se publicarán, puede ser que no me conecte durante un tiempo y los mensajes tarden, lo siento mucho, trabajo y, últimamente, tengo poco tiempo.
Esper que estiga clar.
Espero que esté claro.

Catalanades, ses justes! Avenguda, no avinguda
















No ès tan difícil escriure en sa modalidat mallorquina, en Llengo Mallorquina, com voltros volgueu anomenar-la, m'ès igual, sempre ès fàcil, si s'està ben assessorat, escriure en sa forma de xerrar de sa nostra estimada Illa de Mallorca.

M'he fixat, en aquest cas, que a molts de municipis s'ha anat fent una substitució de plaques amb noms de carrers, per raons de manteniment i per simple questió de "plàstica"; molta gent pensa que són ganes de gastar "quatre duros" per part des polítics perquè paresqui que fan "qualque cosa". Això m'importa ben poc,a jo m'importa sa part lingüística per lo molt que significa.

Emperò, a molts de casos, com es cas de ses 2 fotos que pos (ses dues de Ca'n Picafort), que, a més, es correctors lingüístics han tornat girar es cap de cap a Catalunya (i perdonau es joc amb tants de "caps") enlloc d'aprofitar s'antic nom mallorquí per designar una castellana "avenida": avenguda ès sa forma mallorquina, avinguda sa forma catalana. No entenc aquesta mania catalana amb sa lletra "i", tinc, vinc, tindre, vindre, sigui, tingui, vingui, avinguda, etc mania personal que en deuen tenir.

Sa questió ès que han manipulat ja tant que sa paraula autèntica, "avenguda", ès ara sa paraula en desús i estranya, i sa "normalitzada" ès "avinguda". Meem què mos deia N'Alcover (que hi ha gent que pensa que no era perfecte): per avinguda mos redirigeix a avenguda, i, després, defineix avenguda (1. Pujada del nivell de les aigües d'un riu o torrent per efecte de la pluja; cast. avenida. 2. Caminal que condueix fins a una població o a un lloc determinat; cast. avenida.).

Bé, però resulta que sa mania que ténen es catalans amb sa "i" provoca que, com tothom sap, ells pensin que s'infinitiu sia es verb "vindre", que a Mallorca mai s'ha fet servir, aquí sempre hem dit "venir", i es participi per ells ès "vingut" i per noltros ès "vengut" (per més "inri" a Mallorca es participi de verbs de moviment sempre s'ha format amb so verb "esser" i nom amb so "haver", però això ja ho deix per un altre dia), i per simple procedència, ells fan "avinguda" i noltros "avenguda". I això no ès cap invent: a ses fotos ho podreu voure i creure després, sa placa antiga recull sa forma mallorquina i sa placa nova sa "normalitzada" (quins ous, acàs ès anormal escriure i xerrar en Mallorquí a Mallorca??).

I, no ès per res, si ells confonen ses conjugacions de "venir" i "vendre", no ès problema nostro; aquí sempre hem dit "jo venc" i "jo venc (e neutra)", com "yo vengo" y "yo vendo", però si ells són tan poc hàbils, que necessiten canviar formes/conjugacions, com "jo vinc" i "jo venc" com "yo vengo" y "yo vendo", repetesc, no ès es nostro problema, ja s'apanyaran com vulguen, a noltros que mos deixin en pau, que sempre mos hem entesos sense problemes ni "fabrades".

A Mallorca, Mallorquí (com diu un amic meu).

martes, 1 de abril de 2008

¿Por qué Balear?

Extret de sa web de "Baleares Liberal": http://www.balearesliberal.com/20080401-por-que-balear.html
CARLOS DELGADO TRUYOLS: "Los que me conocen saben que no me da pereza estudiar. Es más, espero poder seguir haciéndolo durante toda mi vida, porque cada año que pasa me agobia más mi ignorancia sobre muchos temas.
Pero otra cosa que me agobia es no dar la cara cuando creo que debo hacerlo y no llamar a las cosas por su nombre. ¿Qué le vamos a hacer? Yo soy así, y esa forma de ser seguramente me ha creado algún que otro enemigo sin yo pretenderlo.

Y lo digo por los comentarios que estos días he ido leyendo en algunos periódicos digitales en relación a unas declaraciones mías sobre la necesidad de eliminar el catalán de nuestra legislación y nuestra sociedad y sustituirlo por el balear, en sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco. Lo único que hice fue dar una opinión sobre un tema, defendiendo la libertad de los padres de elegir lo que ellos creen mejor para sus hijos. Sólo se trató de eso, una opinión y una defensa de la libertad de elección. Pues bien, fueron llamativos algunos comentarios y descalificativos personales que me fueron dedicados por particulares en varios periódicos digitales: fascista, ultraderechista, facha, barco de rejilla, etc. Evidentemente, con semejantes comentarios, dichas personas se descalifican a si mismas, demostrando quienes son los verdaderos intransigentes, pero, si a ello uno los artículos de determinados periodistas sobre el tema, llego a la conclusión de que voy por el buen camino.
Quiero aclarar que siento un profundo respeto por todas esas personas que han opinado. Sin ellas nunca se hubiera reabierto este necesario debate. Respeto a los particulares catalanistas que me insultan porque tienen el mérito de estar consiguiendo sus objetivos en contra del sentir mayoritario de un pueblo y respeto a los periodistas siempre, tanto al que escribe en mi contra por convicción, como al que lo hace por peloteo o por agradar a su amo.
Aclarado lo anterior, y antes de centrarme en el tema de la lengua, quiero hacer dos precisiones previas:

Primera: No espero al congreso de mi partido para hablar de estos temas porque, aunque no llevo tanto tiempo como otros en la primera línea del PP (en ese caso también me tendría que ir), llevo el suficiente como para saber que los congresos son una mera función teatral en la que se sigue el guión previamente establecido. Y, en estos momentos, el PP debe estar dispuesto para muchas cosas, pero no para hacer teatro, porque ya lo hemos estado haciendo durante mucho tiempo y el público empieza a estar harto de ver siempre a los mismos actores interpretando la misma función.

Y segunda: Por enésima vez: No me postulo absolutamente a nada y no sigo táctica de ningún tipo para entrar en los órganos de dirección del partido. Es más, les aseguro que sería un verdadero milagro que estuviera en ellos, puesto que sería un verdadero milagro que se aceptaran los que yo entiendo que son principios irrenunciables para el Partido Popular. Y como ese milagro no va a tener lugar, yo no voy a “pintar” absolutamente nada en el futuro PP de Baleares.
Ahora si voy a centrarme en el tema que motiva el presente artículo, la lengua. Primero voy a enumerar las razones por las que creo que debemos defender la absoluta independencia del balear respecto del catalán, para terminar explicando el por qué de dicha denominación. Pero antes de empezar, también aquí quiero hacer una importantísima aclaración previa: La importancia de la opinión vertida en este artículo en relación al tema de la lengua no radica en quien la emite, puesto que yo les aseguro que no estoy capacitado para ponerme al nivel de los filólogos que tienen los estudios necesarios para hablar con autoridad de este tema. La verdadera importancia radica en los perversos intereses políticos y económicos que se hallan detrás de todo esto y cuya arma fundamental es la imposición de la lengua catalana. Pero esto no es nuevo.
Estamos en un proceso iniciado hace unos cien años, continuado en los últimos años gracias a los principales partidos políticos (incluido el mío) y que culminará, si no reaccionamos, dentro de unos veinte años, cuando ya nada se podrá hacer por la verdadera lengua de esta tierra, porque los políticos de turno, los colegios, los institutos y la Universidad habrán culminado el proceso. Conviene destacar aquí unas palabras pronunciadas a principios del siglo pasado por el Presidente de la Diputació de Barcelona y, más tarde, de la Mancomunitat de Catalunya, D. Enric Prat de la Riba: “...hagamos como los ingleses con su Gran Bretaña, flor de imperio que está a punto de surgir; hablemos de la Cataluña grande, que no es el Principado solamente, ni Mallorca, ni el Rossellón, ni Valencia, sino Valencia y Mallorca y el Principado y el Rossellón y todos a una. Todos somos unos, todos somos catalanes... y para llevar a cabo esta filosofía hay que dominar por la fuerza de la cultura, servida y sostenida por la fuerza material; es el imperialismo moderno, el imperialismo integral, el de las grandes razas fuertes de ahora.”
Dicho esto, basándome en los extraordinarios trabajos de los eruditos en lengua e historia balear D. Miguel Garau, D. Mariano Bendito y del Catedrático y Filólogo D. Juan Vanrell, Presidente de la “Acadèmi de sa Llengo Baleà”, los motivos por los que creo que debemos defender la absoluta independencia del balear respecto del catalán, pese a tener raíces comunes, son los siguientes:
1. Desde el punto de vista GRAMATICAL:
En los años 1533, 1595, 1812 y 1840 D. Juan Pastrana, D. J. Binimelis , D. Antonio Cervera y D. Pere Antoni Figueras, respectivamente, publicaron las primeras gramáticas mallorquinas, aunque en 1496 ya encontramos una gramática mallorquina-lemosina escrita por D. J. Dameto. Por su parte, en 1780 los Hermanos Antonio y Juan Ramis i Ramis y en 1786 D. Antoni Febrer i Cardona, hicieron lo propio con las menorquinas.
Pero fue en 1835 cuando la gramática mallorquina de D. José Amengual fue difundida y estudiada en los colegios de la isla. Dicha gramática fue revisada y reeditada en 1872 por el mismo autor, y fue denominada “mallorquina” porque, durante esos años y hasta la primera República española, Baleares ostentaba el título y nombre de Reino de Mallorca.
En cambio, hasta 1.870 sólo se sabe de dos ediciones gramaticales la de la lengua catalana, una de D. Ignaci Ferreres, en 1.827, y otra de Antonio de Bofarull, en 1.874. Y fue en 1.917 cuando se retribuyó monetariamente a D. Tomás Forteza i Cortés para que transformara su gramática de la lengua mallorquina, editada previamente en 1.890, en gramática de la lengua catalana, la cual fue la base de las futuras ediciones.
Sin embargo, hasta 1918 no se publica por Pompeu Fabra la primera gramática catalana aceptada por el Institut d’Estudis Catalans.
Es importantísimo tener en cuenta que las gramáticas marcan la fecha de nacimiento de una lengua como idioma. Por eso, resulta que no podemos hablar de la existencia del idioma francés hasta el siglo XV en que se publicó su gramática, ni del idioma castellano hasta el mismo siglo, ni del idioma alemán hasta el siglo XIX en que los hermanos Grimm editaron la gramática de la lengua alemana, ni del idioma italiano hasta 1860.
Pues bien, si las gramáticas marcan la fecha de nacimiento de una lengua como idioma, ¿Qué idioma nació antes, el mallorquín (o balear) o el catalán? Evidentemente, el mallorquín.
Exactamente lo mismo ocurre con los primeros diccionarios ya que fueron anteriores los mallorquines a los catalanes y con la universidad, ya que el Reino de Mallorca contó con universidad mucho antes que Barcelona.
2. Desde un punto de vista de la ESTRUCTURA LINGÜÍSTICA:
Todos los idiomas se sustentan sobre unos pilares comunes en su denominación pero distintos en su contenido y que, a su vez, son unos sistemas de signos donde se pueden apreciar las diferencias entre idiomas. A todo este conjunto se le llama estructura lingüística. Dichos pilares son el fonológico, el morfosintáctico y el semántico, y su estudio comparativo demuestra las clarísimas diferencias entre el mallorquín (o balear) y el catalán, aunque procedan de un tronco común. Dichas diferencias se encuentran en los sonidos, en la acentuación, en los artículos, en las preposiciones, en las conjunciones, en los verbos, en el significado de las palabras, etc.
3. Desde un punto de vista HISTÓRICO:
Antes de la conquista romana de las Islas Baleares, la lengua hablada en las mismas fue evolucionando como consecuencia de los distintos colonizadores o conquistadores (dorios, fenicios, griegos, sardos, corsos, íberos, celtas y cartagineses).
Con la conquista romana se introdujo la lengua latina, la cual, al mezclarse con la lengua anterior, hizo evolucionar de nuevo a nuestra lengua. Al dividir los romanos Hispania en seis provincias (una de las cuales era la baleárica) nuestra lengua pasó a llamarse “balearico eloquio” o lengua balear.
Nuevos enriquecimientos de la lengua balear tuvieron lugar con los vándalos, el imperio Bizantino y los godos.
Al ocupar los musulmanes las Islas Baleares respetaron y enriquecieron la lengua y costumbres existentes hasta entonces. Es a partir de esta época (y hasta el siglo XIX) cuando nuestra lengua empieza a llamarse “romans mallorquí”, con sus variedades correspondientes a Menorca, Ibiza y Formentera, debido a la aparición nominal de Reino de Mallorca.
Y así llegamos a 1229. Uno de los típicos argumentos de los que defienden que en Baleares se habla catalán se basa en una supuesta repoblación de las islas por parte de catalanes con la venida del Rey Jaime I y años posteriores. Dicha teoría carece de todo fundamento, pues ni siquiera consta en la Crónica del Rey. Además, sólo para repoblar la ciudad de Palma no hubiese bastado toda la población de Barcelona, al tener esta no más de quince mil habitantes en esa época, mientras que sólo Mallorca tenía cerca de sesenta mil. Pero es que además, de los hechos posteriores se demuestra la falta total de vestigios catalanes en Baleares: no hay coincidencias arquitectónicas, ni en los nombres propios, ni en los nombres de ciudades o pueblos, ni en la música o bailes, ni en la vestimenta, ni en la gastronomía, etc.
Tampoco el Rey Jaime I de Aragón trajo el catalán, sencillamente porque este no existía como tal. El Rey hablaba romance aragonés, romance montpellerés y latín, y escribía en latín y en lemosín por ser lenguas al uso culto. Así, Jaime I, en el libro de la historia de su vida, escrito en lemosín por el propio monarca, nos dice que al tener que hablar con los nativos de Mallorca, no tuvo la necesidad de un traductor. Sin embargo, con los emisarios del Wali de Mayúrqa (Mallorca), si que tuvo necesidad de un intérprete versado en lengua árabe.
Por supuesto que por ningún lado aparece el catalán, como tampoco aparece en el “Llibre de las Franquessas”, ni en el “Llibre des Repartiments”, ni en “Llibre dels Cabreus”, ni en el “Llibre des Feyts”, libros escritos todos ellos en lemosín.
Fue a partir de la conquista del Reino de Mallorca por Jaime I cuando nuestra lengua vernácula, llamada ya romans mallorquí, se enriqueció con la aplicación de las normas de escribir que ya disponía el lemosín, como lengua mucho más culta y desarrollada gramaticalmente.
Por último, por si no ha quedado del todo claro el por qué de la denominación de Balear, debemos acudir al dictamen de la Academia de la Lengua Balear de fecha 5 de octubre de 2005, firmado por su presidente, el Catedrático y Filólogo D. Juan Vanrell, en el que se dice que la lengua propia de nuestras islas “fue conocida con la denominación de balear desde la época romana hasta el siglo XII y que posteriormente fue llamada mallorquina hasta el XIX, porque las Baleares conformaron durante ese periodo el Reino de Mallorca. Que en la actualidad, denominándose ese reino Comunidad Autónoma de las Islas Baleares, es por lo que recuperamos el histórico nombre de Balear para su lengua. Que esta lengua es única y diferenciada de las demás lenguas neolatinas y románicas. Que tiene su específica gramática desde hace casi dos siglos. Y que en estos tiempos de globalización que nos ha tocado vivir, debemos conseguir de los nuevos políticos que han surgido, que el pueblo deje de ser analfabeto de su lengua vernácula, y de ser ignorante de su verdadera historia”.
Con este artículo espero haber sido capaz de aclarar los motivos de mi posicionamiento en este tema, aunque, el motivo principal que me ha llevado a iniciar esta bonita empresa es la absoluta convicción de que defendiendo el balear con sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco, defiendo el sentir mayoritario de los habitantes de nuestras queridas Islas Baleares.


Imprimir

domingo, 2 de marzo de 2008

Clar i català: no formam part des "Països Catalans"


Com diuen es catalans: "Clar i català!". Segons s'Enciclopèdia Catalana, ses Balears no formam part des "Països Catalans". Se nota que sa feina que feim es gonelles i ets anticatalanistes comença a tenir qualque profit.


"els Països Catalans
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer). "

I més abaix: "a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellanoaragonesa del País Valencià."

Resumint: ses Balears no hi apareixen, per tant, no som part des "Països Catalans", per molt que a altres capítols de sa mateixa enciclopèdia sí que mos hi fiquin, si a sa definició no hi sortim, no hi florim res de res.

Clar i català! Ses Balears, de moment, estam fora de perill. Emperò, hem d'estar alerta.

domingo, 24 de febrero de 2008

Unitat.... per Catalunya!


Bé, que vos quedi clar (molts s'ho imaginaven): jo no votaré per "Unitat per les Illes". No sé fins a quin punt una "amalgama" de partits (4 o 5?) pot fer bé per Balears, i una "amalgama" on hi ha un partit foraster i antisistema com ERC, foraster perquè ès un partit català que no té ni collons de canviar sa "C" per un "IB", com fan a València, on nomen "ERPV", i antisistema perquè mos vol llevar sobirania per ficar-mos a dins es "Països Catalans".


A més, no votaré per "Unitat per les Illes" per una raó molt simple: no defensen més que catalanisme pur i dur, no saben ni què som ni quí som, i mesclen ous amb cargols.

Què putes (i perdonau es meu llenguatge groller) pintaven ahir senyeres catalanes i estelades? Sa senyera catalana a Catalunya i s'estelada ès una bandera comunista-imperialista il.legal, i cap d'elles ès nostra, són impròpies de Balears, així que, jo, sincerament, pas d'aquesta gent, tant de bo no treguin ni un diputat ni un senador.

Me pareix un insult mesclar sa bandera balear (en voureu 2 o 3) amb sa senyera catalana (majoritària) i s'estelada (una de ben grossa) per un partit que vol defensar ets interessos baleàrics a Madrid. I, per cert, "Unitat per les Illes", per quines Illes? Còrsega? Sardenya? Creta? Malta? Balears? Això fa un "tufillo" a catalanista que apesta, si se suposa que són pro-baleàrics, per què mos tracten com fan es catalanistes amb so despectiu "les Illes"? Són "Illes Balears", betzols, més que bàmbols! Si no tenen clara una cosa tan lògica, poc clar poden tenir temes com financiació, atur, economia, etc.

Vergonya, i se fan dir mallorquins, fan oi!

sábado, 16 de febrero de 2008

Llinatge o cognom? Sense dubtar: llinatge!

N'Homar, en es programa d'en Mariano, En bon Mallorquí, ha xerrat avui d'una catalanada que mos podem trobar a qualsevol formulari oficial d'administracions públiques: a sa identificació, posa "nom" i, després, "cognom", en lloc de "llinatge". Quin des dos ès més correcte i s'hauria d'emprar?
N'Alcover, en es seu Diccionari posa: "COGNOM, Nom de família; cast. cognombre, apellido. Sinòn.: llinatge. Etim.: pres del llatí cognomen", i per "LLINATGE, 1. Ascendència i descendència d'una família; estirp; conjunt dels qui formen una família; cast. linaje. 2. Nom de família; cognom; cast. apellido. Etim.: del llatí vulgar *līneatĭcu, mat. sign. 1, derivat de linea.".
He assenyalat en "negreta" ses dues acepcions que mos indiquen ja ben clarament on ès s'errada: es cognomen, ès es "apodo" (perdonau sa castellanada) o "mal nom" que anava sempre després des nomen i es praenomen, i va sorgir a s'època d'en Sila (aprox.), ès dir, abans no s'emprava. Allò que coneixem avui en dia com llinatges seria es nomen romà, ja que es cognomen "Es un nombre que se utiliza para diferenciar a las personas atendiendo a alguna cualidad o alguna característica física mental o algún acto de relevancia. Se coloca justo después de la filiación, es decir, después del praenomen del padre al que se le añade la palabra FILIUS/I (=Hijo)."
Emperò, es llinatge autèntic ès es nomen, "Es el gentilicio, es decir, el nombre de una gens o familia; es un nombre colectivo y, al contrario que el Praenomen, aparece siempre completo y a continuación del mismo."
Per tant, acabem amb sa corrupció des llenguatge: "cognom" ve de cognomen, i no ès un llinatge, ès un mal nom, no distingueix a cap família, en canvi, hem d'emprar "llinatge", com nomen, i com significat de línea, ès dir, com una línea successoria familiar normal, per definir an es provenients d'una família.

Catalanades xereques no!

miércoles, 13 de febrero de 2008

On ès en Wally? Perdó, on ès Catalunya?




Perdonau, emperò, on ès Catalunya? Jo no la trop.

Aquest ès un mapa de 1235 que podem trobar a qualsevol biblioteca a França, i, jo, perdonau, vos deman me digueu on ès Catalunya? Repetesc que jo no la trop.








Per si de cas, vos pos un un mapa més detallat: igualment, tampoc trop Catalunya. Com pot esser possible? No m'ho crec, si resulta que ja existia Catalunya des de fa 1000 anys, si resulta que ès una nació mil.lenària, si resulta que Catalunya mos va conquistar en 1229, si resulta que es catalans mos repoblaren en 1229, si resulta, definitivament, que som descendents de catalans, com pot esser que en aquest mapa de 1235 no surti Catalunya???? Qualcú m'ho pot explicar???

















Resultarà que tot lo que mos han ensenyat ès mentida? Mos han enganyat? Mos han près es pel? Mos han donat pes sac tants i tants d'anys? I si resulta que sí, que mos han enganyat, que n'hem de fer? Qui canviarà es llibres d'història? Qualcú se'n farà responsable? Qualcú dirà "jo en som culpable"? Demanarà Catalunya mateixa perdó?

Crec que estic somiant massa!

sábado, 2 de febrero de 2008

Ajuntament de .... Palma?



Anunci situat a sa darrera plana, darrera pàgina des "Diario de Mallorca".
Òbviament, qui més qui manco hi estarà d'acord amb s'anunci: sa gent abandona es seus cotxos an es carrer, i això ès una guarrada. S'ajuntament de Palma ajuda a retirar es cotxos, i així, sa imatge de Palma millorarà.
Emperò, aquesta lloable tasca, se podria haver anunciat en sa modalidat mallorquina de sa llengo, cosa que haura estat lo més correcte, ja que Palma també ès sa capital de Mallorca, i, per tant, hauria de cumplir amb s'Estatut i protegir sa modalidat mallorquina de sa llengo.
"No abandonis el teu cotxe al carrer": no abandonis es teu cotxo an es carrer. Potser veis poques diferències, però n'hi han, i són molt respectables.
"Pel nostre espai/per la nostra imatge/pel nostre entorn": meem, pes nostro espai, per sa nostra imatge, pes nostro entorn, sona molt bé, sona molt mallorquí i, a més, cumpleix amb s'Estatut d'Autonomia, no romp amb cap estranya unidat de cap llengo i s'entén perfectament.
"Telefona al....... i l'Ajuntament et facilitarà els tràmits"; ja hi som! Telefona/Crida an es ...... i s'Ajuntament te facilitarà es tràmits, ès igual de correcte i, a més, vos ho podeu creure, ès en Mallorquí!
Repetesc i deman: tan difícil ès escriure així? Tan complicat ès voler esser mallorquí? Tan impossible ès cumplir amb s'Estatut que mana estudiar i protegir ses modalidats? Quina millor forma de protegir-les i estudiar-les que fer-les servir i no se perdin per desús?
A Mallorca, Mallorquí!

domingo, 27 de enero de 2008

Alcampo Marratxí: som a Mallorca no a Catalunya!




























Ahir vaig anar a Alcampo Marratxí i me vaig fixar en sos cartells anunciadors d'ofertes i d'altres que penjaven des sostre. Crec que es directius d'Alcampo no se n'enteren: això ès Mallorca i tenim unes modalidats de sa llengo que s'Estatut diu que s'han de respectar. Clar, després passa lo que passa i ses lleis acaben essent paper "banyat" (perdonau es castellanisme).
A ses imatges que incloc, per cert, perdonau s'escasa calidat, ja que les vaig fer amb sa càmara des meu telèfon mòbil, podeu voure una sèrie on ses catalanades a cada text fan pena, són més pròpies d'un Alcampo a Mataró que a Marratxí. Tal vegada ès possible que es dirigents d'Alcampo no tenguin ni idea de geografia, o que com que ja estan tan contaminats de sentir xerrar de Païssos Catalans ja se pensin que Mallorca i ses Balears són part de Catalunya, sa 5ª província catalana, una Catalunya Insular, es gran somni catalanista.
Tan difícil ès preocupar-se d'aprendre ses modalidats de Balears? Tan complicat ès voler donar un millor servici acostant-se a sa forma de xerrar de sa majoria de clients que hi van? No, no ho ès, però com que segur que es dirigents d'Alcampo Marratxí o són catalanistes o són gent acastellanada, agafen a qualsevol que en sàpiga de Català i ja tenim la Seu plena d'ous: català standard, i ses modalidats baleàriques, com sempre, an es fems, per dur que paresqui escriure això.
"Vos arreglam gratuïtament es doblecs de ses faldes i es colsons"; tan difícil ès posar "vos" per "us", "es" per "els", i "colsons" per "pantalons"? Meem, si resulta que en mallorquí dir "pues" en lloc de "idò" ès un barbarisme o una castellanada, en català, dir "pantalons", què ès? Ah, no, ells li diuen "analogia". Quina cara!
"Vos tornam es diners de ses begudes no consumides"; no diré res de consumir, però ja tornam amb "us" i "diners". A Mallorca se diu "vos" i "dobbers", i no catalanades impròpies.
"Si trobau un producte més barat, vos n'abonarem sa diferència"; ara ja ès pitjor, perquè aquí resulta que Alcampo escriu "trobeu", i això si que ès una catalanada de bon de veres. Sa segona persona des present d'indicatiu de trobar (verb de sa primera conjugació, -ar), ès "trobau", no sa catalanada "trobeu". A Catalunya canvien ses persones des plural, ells fan "e" per "a", emperò noltros no, noltros deixam sa "a", noltros no confonem es temps verbals d'indicatiu amb sos de subjuntiu com fan a Catalunya.
Es darrer cartell de tots se vou molt malament, però repeteix ets errors dets anteriors, i els podeu comprovar voltros mateixos. Inclou sa paraula "servei", que a Mallorca sempre, des de sempre, ha estat "servici" i no una altra. O també diu "economitzeu", quand a Mallorca ès "economisau", ès dir, amb "a", en esser verb de sa primera conjugació, i amb "s", ja que se pronúncia amb "s" sonora i no com "tz".
A Alcampo no en tenen ni idea i si tant bon servici volen donar an es clients, que se preocupin per sebre com xerra sa gent, que se preocupin per acostar-se an es clients mallorquins, que tenen una llengo, una modalidat de parla, que té segles d'existència, i que, encara que, formi part d'una unidat lingüística amb altres regions d'Europa, no mereix esser tan maltractada com ho està ara avui en dia.
A Mallorca, Mallorquí!

sábado, 5 de enero de 2008

Catalunya Nord no! Mallorca Continental sí!



Ja n'estic cansat de sentir i lletgir "Catalunya Nord" per tot on vaig, sobre tot quand aquests territoris són francesos actualment i han format part des Regne de Mallorca antigament. Sí, Regne de Mallorca, botxarros, que sou uns incults i mentiders tergiversadors de sa història.

Anit vaig haver d'anar a un funeral a Consell i de camí cap a la iglésia, un des carrers abans d'arribar-hi, me trop amb un cartell que podeu voure més adalt: Consell està agermanat amb un municipi situat al Rosselló, actual França, i, per si es polítics se creuen que som beneits, mos posen entre parèntesi "Catalunya Nord". Què ès Catalunya Nord? Urgell? Olot? Figueres? Aquestes localidats són al Nord de Catalunya, no? Idò no, resulta que no, àquí vos deix un enllaç a allò que diuen Catalunya Nord. Lletgiu-lo, ès per riure o per plorar depenguent de com vos hagueu aixecat avui.

I per què, posats a fer colonialisme i imperialisme, com fan es catalanistes, no li deim "Mallorca Continental"? No seria cap doi! Recordarem per tothom qui era en Jaume II de Mallorca: Jaime II de Mallorca (Montpellier, 1243 - † Mallorca, 1311) fue el segundo hijo de Jaime I el Conquistador y de Violante de Hungría y reinó entre 1276 y 1311 con los títulos de rey de Mallorca, conde del Rosellón y de la Cerdaña y señor de Montpellier.
Sus dominios comprendían el Reino de Mallorca (Mallorca, Ibiza y Formentera), los condados de Rosellón y Cerdaña, el señorío de Montpellier, la baronía de Omeladès y el vizcondado de Carladès. Menorca, aún ocupada por los musulmanes, le rendía vasallaje.
http://es.wikipedia.org/wiki/Jaime_II_de_Mallorca


I no vull dir que sa Wikipedia sia sa millor enciclopèdia, però vos he posat un des molts exemples que hi han perquè sapigueu que sa Catalunya Nord, posats a fer imperialisme i colonialisme, no ès Catalunya Nord, sinó "Mallorca Continental". I si no me creis, mirau es mapes des Regne de Mallorca, per exemple aquest.


Ja ho sabeu: CATALUNYA NORD NO! MALLORCA CONTINENTAL SI!

martes, 1 de enero de 2008

Sermó de la Conquista, més mentides



Si ès que no tenen remei: afegirem un bocí des sermó de sa conquista de dia 31 de Desembre de 2007, p'en Gabriel Seguí i Trobat: ens fa avinent que, dia 31 de desembre de 1229, el nostre poble va néixer cristià i català, per més que, ben aviat, va adquirir personalitat pròpia, dins la confederació catalano-aragonesa.
Comencem: primer de tot es nostro poble no va néixer dia 31 de Desembre de 1229, i si no, que li demanin an es Bennassar, Bennasser, etc que encara romanen a ses illes, per no dir sa multitud de llinatges que provenen des moros, i no faig referència an es topònims que encara perduren de s'època musulmana. I me call es llinatges llatins que perduren avui en dia (Arrom, etc).
Segón, es nostro poble ja tenia cristians i no va néixer cristià en es sigle XIII. Com? Molt fàcil. Per què es reis moros de Mallorca, de sa Taifa de Balears, ja havien firmat tractats amb sos comtes de Barcelona on es crsitians de ses illes passaven a dependre des bisbe de Barcelona? O com ès que a ses cròniques des Ganya que podem trobar a Tunis o Argèlia, recullen es bon tracte que rebien es cristians mallorquins o que es genovesos disposaven de vàries iglèsies a Mayurqa? Emperò, no mos cenyirem a s'època medieval, no, no no. El bisbe Sever de Menorca, me pareix que no era jueu o pagà, sinó ben cristià, i sa seua encíclica, molt coneguda i molt estudiada mos fa saber que ja en es sigle V Menorca ja era cristiana.
Tercer. Es nostro origen no ès català. En aquest blog, m'he cansat de demostrar que es nostro origen no ès català, que no som catalans, ni descendents de catalans ni repoblats per catalans. I si som catalans, per què ells tenem masíes i noltros alqueries o rahals? I per què..... I podria seguir, emperò es meu blog n'ès ple de proves.
Quart, li deman al Senyor Seguí, sincerament, me trobi un sol document de fundació de sa Corona Catalano-aragonesa, només un, ès fàcil, no ès difícil, per favor, un, només un. Si vol, jo el puc ajudar. Ara, li dic ja que no en trobarà ni un, perquè, simplement, no existeix sa corona catalano-aragonesa, però jo me compromet a ajudar-lo.
Quint, si vol escriure beneitures, que, al manco, les escrigui en Mallorquí: mos fa avinent que, dia 31 de Desembre de 1229, es nostro poble va néixer cristià i català, per més que, ben "aviat" (aviat ès una expressió mallorquina?), va adquirir personalidat pròpia, dins sa confederació catalano-aragonesa.

Ja basta de beneitures! Per favor!

sábado, 29 de diciembre de 2007

Axel Thorer, Sie haben keine Ahnung (I)

Me sap greu haver escrit en Alemany, però aquesta setmana passada, es Mallorca Magazin, publica un dets artículs d'un tal Axel Thorer, que ha escrit un llibre "Mallorca. Lexikon der Inselgehemnisse" (Mallorca, diccionario-vocabulario de los secretos de la Isla) i es Mallorca Magazin publica un artícul sobre sa bandera de Mallorca que se basa segons es llibre d'aquell autor alemany.
Fins aquí, tot correcte: un alemany que escriu sobre sa nostra bandera. Idò no! Sa intoxicació pancatalanista arriba ja a Alemania! Resulta que, segons en Thorer, sa Bandera de Mallorca està basada en sa quatribarrada "catalana" (!!??!?!?!?!!?) i que fou creada en 1983 quand sa Universitat de Palma li va afegir un fons morat amb un castell blanc. Idò, què vos pareix?

Si Herr Thorer vol escriure història de Mallorca, que aprengui abans i cerqui bé i se n'enteri, així no ficarà sa potota com ho fa.

Es primer escut que va tenir Mallorca, xerram de una vegada conquistada p'en Jaume I, va esser en 1269, quand en Jaume I li donà a sa Universitas Civitas Maioricarum un escut com aquest:








Actualment, ès s'escut de Palma de Mallorca, i fou es primer escut-bandera que mos donà el Rei en Jaume, quatre barres vermelles sobre fons d'or, un castell sobre la mar, tot amb una corona damunt i una rata pinyada (símbol personal de'n Jaume I).
Sobre aquesta base, en 1311, concretament dia 14 de Desembre, a petició dets ambaixadors Guillem de Montsó, Berenguer Domenge, Bernat Umbert i Ramon Palou, per esser coneguts com súbdits del Rei de Mallorca, el Rei en Sancho (Sanç) va concedir sa bandera de Mallorca, des nostro Regne, "consistente en blasón regio en la parte superior y un castillo blanco, sobre aguas, y en la parte inferior...." superposats a ses quatre barres de, atenció, sa Corona d'Aragó. Com afirma en Mateu Cañellas Taberner a "Sa Pàtria Mallorquina", "castri albi positi in livido i nostre regale bastonum".
Posteriorment, podem voure sa forma quarterada d'aquesta bandera a s'atlas de'n Cresques, de 1375, com per exemple:




Podem voure sa bandera en forma quarterada, ben clarament ampliant sa imatge.

Aquests colors, definitivament, i que formen actualment sa Bandera des Govern de Ses Illes Balears, foren nacionalisats p'en Jaume III quand va atravessar sa bandera de ses 4 barres per una franja diagonal de color blau, "para establecer una clara diferenciación entre su enseña y la de Pedro IV, su implacable enemigo" (Benet Pons i Fàbregues). Aquí podem voure un exemple molt parescut:





Per tant, sa bandera quatribarrada que segons en Thorer ès de 1983, realment ès una bandera amb molts sigles d'existència, concretament parteix de 1269, se conforma a 1311 i mostra sa varietat actual des de s'època de'n Jaume III, des sigle XIV.

Per tant, Herr Thorer, Sie haben keine Ahnung, und bevor Sie etwas schreiben, bitte, informieren Sie sich und lesen Sie die echte Geschichte von Mallorca. Dankeschön!

Així que quand un alemany fa coses així, mereix que li diguin..... botxarro!

domingo, 23 de diciembre de 2007

Disculpas-Disculpes

Pido disculpas si el blog no tiene nuevas entradas, pero es que estoy enfrascado en plena "escritura" de un libro sobre la lengua mallorquina, un poco de historia y un poco de gramática y consejos de escritura.

Deman disculpes si es blog no té noves entrades, emperò ès que estic ficat de ple a s'escriptura d'un llibre sobre sa llengo mallorquina, una miqueta d'història i una mica de gramàtica i consells d'escriptura.

Gracias/Gràcies