Joan Crespí, any 1517: "bé es ver son stats processats dos altres catalans qui han presidit en lo Regne e destroit aquell, e que puys no convenen ab nosaltres no’ls volem en nostra companyia ... los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell"
sábado, 19 de julio de 2008
domingo, 6 de julio de 2008
Ell ès l'amo. Gràcies, Rafel!
jueves, 19 de junio de 2008
Sa manipulació de "la mata de jonc"
Agustí Galbis.-
En les “fitxes” de la CDLPV “Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià”, que es troben en la seua pagina web, referit a “catalans valencians” consten “Referències a la denominació “català”, La major part d’elles estan tretes del llibre “Conciencia idiomatica i nacional dels valencians” del “il·lustrissim” Ferrando. No cal dir, que no hi ha, ni una a soles, que justifique lo que pretenen. Tenen el problema de que la “ensomiada” conciencia idiomatica i nacional catalana mai ha existit entre els valencians.
Hui parlarém de la cita que fa 10. Diuen: “1325. De nou el gran Muntaner: “Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L’Horta), bellíssima paràbola i profecia d’unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs”.
En primer lloc, vegem que a Muntaner no nomes el fan “gran” sino que el fan “profeta”. I es que, per lo vist, el catalanisme preten uns origens d’inspiracio divina, que dota als seus membres, de poders sobrenaturals.
Pero la magancha mes gran la trobem quan es parla dels “tres reialmes catalans”. ¿Quins son els tres “reialmes” catalans, si historicament no n´hi hague ni un a soles? ¿Com han naixcut del no res i s’han reproduit? ¡Aixo si que es sobrenatural i lo demes favades!
I es que darrere de l’expressio “tres reialmes catalans”, s’induix a la relacio en Catalunya, Valencia i Balears. La mentira no pot ser mes gran. I per a que la veritat sure, passem a reproduir “l’exempli de la mata de Jonc” de Muntaner (Crònica 292): “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”.
Lo primer que crida l’atencio es que sent la que fa 10, de les “Referències a la denominació ‘català’”, no es trobe cap de referencia a la denominacio “català” ¿Hi ha algu que lligga “català” en tota la cita? ¿Sera que els valencians estem desposseits dels poders paranormals per a llegir lo adimensional? ¿Es paranormal o mes be anormal, el llegir lo inexistent?
Vegem que la “parabola” no es mes que una eixemplificacio de la dita popular de que “la unio fa la força”. Pero, ¿de quina unio parla Muntaner? Vist que res es diu de “tres reialmes catalans”, pero que sí que parla de “aquests tres reis”, hem de preguntar-nos ¿A quins “tres reis” es referix Muntaner? I l’historia s’encarrega de posar les coses en el seu lloc i baixar del burro als catalanistes.
Sabem que en algun moment historic, els reis de la Corona d’Arago, decidiren l’assignacio i particio dels seus territoris a descendents o familiars.
El segon fill de Jaume I, heretà el Regne de Mallorca en 1276. Fon el principi de lo que s’ha nomenat “monarquia privativa”, que acabà quan el rei Pere “el cerimonios”, el reincorporà per la força a la Corona, en 1349. Si Muntaner escrigué la seua “Cronica” entre 1325 i 1329, en eixa epoca el rei de Mallorca es Jaume III.
Per diverses raons, el 25 de març de 1296, Federic (1295-1337), fill de Pere “el Gran”, fon coronat rei en la catedral de Palerm. Era, per tant rei de Sicilia quan Muntaner escrivia la seua Cronica.
L’atre dels reis es el de la Corona d’Arago. Fins a novembre de 1327 regnà Jaume II, germà de Federic, rei de Sicilia, i fins a giner de 1336, son tio Alfons el Benigne (1327-1336).
Vegem per tant, quins son els “tres reis” de Muntaner. Son els reis de la Corona d’Arago, de Mallorca i de Sicilia. Tots ells familiars, del tronc del “Casal d’Arago”.
I una volta davant de la veritat historica, ¿Com se pot tindre la cara dura de parlar dels “tres reialmes catalans”? ¿Com es que Mallorca era un “reialme català”, sent que era independent de la Corona d’Arago en la qual es trobava Catalunya? ¿Era la corona d’Arago un atre dels “reialmes catalans”? ¿Era tambe Sicilia un “reialme català”, sent que els sicilians havien coronat a un rei distint del llegitim?
Es posa de manifest, que si els catalans foren un dels juncs, -que no ho son en l’eixemple de Muntaner-, el seu problema es que no tenen ni idea de lo que vol dir conviure en una mata. Ni varen saber conviure en la Corona d’Arago, ni saben conviure en una mata mes gran de “juncs” que es Espanya.
L’unio, consistix per ad ells en l’absorcio, l’intent d’assimiliacio i la reivindicacio d’uns suposts privilegis front als demes. Nomes pensen en fer-se grossos ofegant i anulant als veïns. Es comporten com una mala brossa parasitaria, que, enredrant-ho tot, intenta alimentar-se i apoderar-se del conjunt. No deixem que la mala brossa del catalanisme podrixca l’arraïl del junc que representa ser i sentir-se valencians (i mallorquins, menorquins, etc).
domingo, 15 de junio de 2008
De Corona d'Aragó a Regne de Catalunya (i IV)

Agustí Galbis.-
Hui anem a pegar unes pinzellades, que demostren, que la pretesa “Confederacio catalanoaragonesa”, no fon mes que una fusio dels comtats de Ramon Berenguer IV dins del Regne d´Arago”. En l´articul II, hem vist com en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. Acorden que Ramon Berenguer es case en Peronella, la filla d´un any de Ramir. Ramir li diu a Ramon Berenguer que ell, Ramir, serà “…rei, senyor i pare en el regne d´Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. En 1152, Peronella, reina d´Arago, previament al part, dona al seu fill “nasciturus”, qui seria Alfons II d´Arago tot el regne d´Aragó i si moria, li´l donava al seu marit Ramon Berenguer: “…ego Peronella, regina aragonensis jacens et in partu…dono et firmiter laudo infanti meo qui est ex utero…totum regnum aragonense cum omnibus comitatibus”. Pero el fill no va morir i Ramon Berenguer faltà primer. El 18 de juny de 1164, “Petronilla, Dei gratia aragonensis regina et Barchinonensis comitissa”, muller del difunt Ramon Berenguer IV, “uxor que fui venerabilis Raimundi Berengarii, comitis barchinonensis et principis aragonensis…”, dona al seu fill Alfons II d´Aragó, les possessions i pertinences “que ad prephatum regnum Aragonum pertinet, et quocumque modo pertinere debet”.
De lo expost es desprenen varies coses.
En primer lloc, no s´acaba d´entendre el per qué en les llistes del reis dels catalans no apareix Ramir, que va mantindre el seu titul de rei sobre els comtats de Ramon Berenguer. Tampoc no s´explica, la rao per la qual des de que faltà Ramon Berenguer en 1162 fins a que en 1173 començà la regencia d´Alfons II d´Arago, en les llistes de comtes de Barcelona no es veu a “Petronilla… Barchinonensis comitissa”. I continuem sense vore “Catalunya” per molt que furguem. Tambe seria interessant estudiar com del titul de Ramon Berenguer “principis aragonensis”, es dir princep dels aragonesos, passa al “Principat de Catalunya”.
Alfons II, es casà en Sancha de Castella i naixque Pere II d´Arago, qui es casà en Maria de Montpeller naixquent de l´unio Jaume I. Ramon Berenguer IV era fill de Ramón Berenguer III i de Dolça I de Provença. Net per linea paterna de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Apulia-Calabria. A la mescolança de sanc del comtat de Barcelona i de Apulia-Calabria, en sanc provençal, aragonesa, castellana i de Montpeller, els catalans diuen “dinastía catalana”. I es que per lo vist la chicoteta part de sanc barcelonesa fea mes milacres que la sanc de Sant Pantaleo. ¿Acas els reis de la corona d´Arago no serien conscients dels seus origens i sabrien que aixo de la “dinastía catalana” no es mes que una guilindaina? ¿Que Jaume I era català? Es per a baquejar-se de riure´s.
El 1177, el rei Alfons II d´Aragó, firmà en el rei Alfons VIII de Castella, en Conca, un tractat d´amistat i ajuda mutua. Llegim: “…ego Alfonsus rex Castelle, et ego Ildefonsus rex Aragonis…” Suscriu “Ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonum, tactis sacrosantis evangeliis…”. En 1179, es repartixen les conquistes futures “inter se terram Ispaniae”. Llegim: “…predictus Aldefonsus rex Castelle, iam dicto Ildefonso regi aragonensium, et succesoribus suis…” Identica formula trobem en el tractat d´Agreda “rex Castelle Aldefonsus, nec rex Aragonum Ildefonsus”. Eixint d´Espanya en document referent a “pax inter consules Pisanorum et consules Grasse” llegim: “Promittimus etiam quod si presciverimus regem Aragon (um) vel comitem Provintie... si tot fuerunt, quas rex Aragonensis Pisanis auferri fecit” I vegem que ni en Espanya ni fora d´ella llegim res de la fantasmagorica “confederacio”. El rei dels catalans es el rei d´Arago i punt.
Es demostra, que la denominacio absolutament predominant, despres de l´acort entre Ramon Berenguer i Ramir, fon “Regne d´Arago”. I d´aixo es deduix, que mes que una unio o una “Confederacio”, fon una fusio dels comtats de Ramon Berenguer dins d´Arago. Recordem que Ramon Muntaner, en la seua Cronica (1325-29) nos conta, que els catalans, anaven a la batalla cridant ¡Arago, Arago!
Vejam-ho: “E així, ab la gracia de Deu, e ab gran brogit de trompes, e ab tabals, e ab dolçaines, e de cembres e d’altres estruments, e de cavallers salvatges, qui cridaven tots Arago, Arago...”. I previa i simultaneament a “Corona d´Arago”, s´utilisaren unes atres expressions. Anem a vore-ho: En la cronica de Ramon Muntaner (1325-29), llegim que “aquest libre asenyaladament se fa a honor de Deus, de la sua beneyta mare e del casal Darago”. El cap XX du per titul: “…e quanta major gracia sia esser sotmesos al casal de Arago que a qualsevol altre senyor”. De 1392 es la carta manuscrita d´Eximenis a l’Infant Martí. Li diu: “…car u(ost)ro be gl(or)ia es d(e) tota la nacio / e dela casa darago sp(eci)alme(n)t” . En la p.285 de “La Corona de Aragón y Granada: Historia de las relaciones entre ambos Reinos” de Andrés Giménez Soler llegim: “... coses que enten que serien profit de la casa darago e de la casa de Granada”. En 1399, el rei Marti dia que “lo dit monsenyer sant Jordi es cap, patro e intercesor de la casada d´Arago” (del Tirant al Quijote: La imagen…).
Mai es deixà d´utilisar l´expressio “Arago”, per a referir-se al conjunt hispanic. En les corts de Barcelona de 1283, llegim: “…cum nos Petrus, Dei gracia Aragonum et Sicilie rex, predecessorum nostrorum sequentes vestigia…mandaverimus catalanis in civitate Barchinone generalem curiam celebrandam…”. Es dir, Pere III d´Arago, devia considerar als catalans dins de “Aragonum”, a no ser que estigueren en “Sicilie”. En les corts de Girona i Barcelona de 1358 llegim que: “Attendentes et considerantes quod Serenissimus princeps et dominus, dominus Rex Aragonum disposuit celebrare curias vicesima quinta die presentis mensis augusti in civitate Barchinone…”.
Crec haver demostrat, que la pretesa “confederacio” no es mes que un invent que preten dissimular la frustracio dels catalans de que l´historia no fon com els haguera agradat que fora. Com els catalans no tenen arguments, nomes els queda lo que digue Joaquim Xicoy i Bassegoda, que “explicà” que la denominació de “Corona catalano-aragonesa se ha generalizado en los últimos decenios entre los historiadores catalanes de mayor solvencia científica”. ¡I s´ha acabat! ¿No vos sona a lo mateix que diuen respecte de la llengua valenciana, quan “argumenten” allo de que “ totes les universitats del mon…”. Es la unica eixida, quan no se sap que dir.
Comentari personal: tot això, no ès aplicable a Mallorca i a Balears? Sa tergiversació ès sa mateixa, emperò a València lluiten per lo seu, a Mallorca no ho feim.
sábado, 14 de junio de 2008
De Corona d'Aragó a Regne de Catalunya (III)

Agustí Galbis.-
Pero el catalanisme no es conforma en canviar el nom historic de “Corona d’Arago” per el de “Confederacio catalano-aragonesa”. Darrere de l’invent hi ha tota una filosofia exclusivista i imperialista. De “Confederacio catalanoaragonesa”, peguen el bot a “Corona catalanoaragonesa” (p. 32 de “El Tirant Políglota: estudi sobre el Tirant lo Blanch…”. Si la corona es catalanoaragonesa, ya poden parlar de “Monarquía catalanoaragonesa” (p. 27 de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981: literatura i pensament) i de “Cort catalanoaragonesa” (p. 302 de “De Ramon Llull al Diccionari de Fabra…” de Germà Colon i atres).
Totes les mentires que escampen, son obligatories per a aprovar examens: En la p. 469 del temari per a oposicions del “Cuerpo Administrativo de la Comunidad de Castilla” Editorial Cep, es parla dels fondos “…de la Casa Real Catalano-Aragonesa, especialmente el Archivo Real…”. L’ajuntament de Barcelona edità el llibre: “La nobleza catalanoaragonesa Capitaneada por Ferran Sànxez de castro en 1274”. ¿Qui havia parlat de reis o de monarques del Regne de Valencia? ¡A sant de que! Tots eren “catalanoaragonesos”. ¿Valencians en la cort? ¡No! Tots catalanoaragonesos. ¿Nobles valencians? ¡D’aixo res!, ¡catalanoaragonesos! Totes les activitas que tenen lloc en la “Confederació catalanoaragonesa”, son per supost, “catalanoaragoneses”.
Aixina, en la p. 25 de “Epistolari de la València Medieval” trobem l’expressio “Economia catalanoaragonesa”. En la p. 25 de “El Llibre de Cort de Justicia de València”, “Política exterior catalanoaragonesa”. Inclus “Immigracio catalanoaragonesa” en la p. 40 de “Antroponimia valenciana del segle XIV”. Manuel Sanchez escriu “La fiscalidad catalanoaragonesa y las aljamas de judíos en la época de Alfonso IV”. Aixina es que ya sabeu, que els valencians, ni teniem economia, ni participavem en politica exterior, ni immigravem i ¿quina seria la nostra fiscalitat? ¡Che!, ¡catalanoaragonesa! I es que els valencians hem de saber, que ni teniem ni tenim costa, ni fronteres, ni boscs ni deveses. En la p. 111 de “La economía medieval y la emergencia del capitalismo” es parla de la “costa catalana-aragonesa”. I si en 1340, el rei Pere ordenà “…armar dos galees en la ribera de la mar de Valencia...” (p. 147 de Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia), vol dir, que en 1340, la “ribera de la mar” era “de Valencia” ¿Quan haurem venut la nostra costa a catalans o aragonesos, sense saber-ho? ¿Tindran les escritures de propietat?
El IEC publicà “La frontera catalano-aragonesa”. ¡A vore si es que els valencians pensavem que teniem frontera! ¡clar que no! Si llegim “Boscos i deveses a la Corona Catalano-Aragonesa”, sabrem que “cientificament” els valencians no tenim ni boscs ni deveses, perque son de la “Corona Catalano-Aragonesa”. Tota la taranyina, aplega ¡com no! a la cultura. ¿Cultura valenciana? ¿Aixo que es? Lo “cientific” es llegir “La cultura catalano-aragonesa durant la dinastía de Barcelona” La ceramica valenciana es troba, ¿com no?, en “La ceramica als països de la Corona Catalano-Aragonesa”. Pero, ¿com volem tindre cultura si no hem tingut ni territori, ni historia, ni activitat, perque tot es “catalanoaragones”? Encara que… tampoc paregam inocents.
Si diuen “catalanoaragones”, als valencians nos consideren dins de la part catalana de binomi. ¿Algu ho havia dubtat? I es que l’imperialisme i la voracitat dels catalans no te llimit. Si al Regne de Valencia el fan desapareixer absorbint-lo, ara van a pel Regne d’Arago. Primer fon la famosa “Confederacio catalanoaragonesa”. La confederacio desapareix per a apareixer un nou i inexistent estat: “Catalunya-Aragó”: “un pontífex no gens favorable envers Catalunya-Aragó” (“Papat i casa d’Arago a la crònica de Muntaner” de Josep Antoni Aguilar Àvila, de l’universitat católica de Valencia). Descobrim, que eixe nou territori es un Regne. Per aixo, Trias Fargas, en “Nacionalisme i llibertat” parla de que “Ferran el Catòlic aporta el regne de Catalunya i Aragó a la confederació hispanica”.
Com mai tenen prou, Jordi Miravet, en el “6è Simposi sobre la descoberta catalana d’America”, organisat per la “Fundació d’estudis històrics de Catalunya” feu la comunicacio, “L’estructura política catalana i l’Amèrica colonial primigènia”. I te la desvergonya d’escriure: “Pel que fa a la comunicació utilitzo el terme de Regne de Catalunya en lloc de Corona d’Aragó en les aportacions pròpies i mantinc en les cites el de Corona d’Aragó si els autors així si (sic) refereixen”. ¿Penseu que han acabat? ¡No! Un emperador es mes que un rei, i no es conformen en “Regne de Catalunya”.
Ferran Soldevila en “Què cal saber de Catalunya” diu: “Catalunya aconsegueix mantenir els vestigis del seu comerç amb Italia i, sobre tot, amb els països de l’antic imperi català (Sardenya, Sicilia, Napols)…”. En “Historia de Catalunya” torna a parlar de “l’antic imperi català” ¿Que no conegueu la llista d’emperadors catalans? ¡Ausades que hi ha catalans solts que no haurien d’estar-ho! Una mostra mes, de que no entenen el per qué, no han segut ni son el melic del mon, la trobem en el llibre “Reflexions de la vellesa” de Anna Murià. Lliggam: “Però si que constato la realitat: la innegable culpa històrica de nosaltres mateixos, els catalans en les adversitats i la decadencia que han esborrat en el món la nostra personalitat nacional, i aixó des de molt abans de la fusió en la corona de Castella. ¿On era el patrotisme del rei Jaume quan en el seu testament esbocinava l’imperi català per repartir-lo entre els seu fills? Res propi del cap d’una nació: ignorancia del sentit de nació…”
I es que, ¡ma que era roin el rei Jaume, que no els feu Regne i ademes els va “esbocinar” (trocejar)! ¿Sera perque el rei Jaume no seria “patriota català”? Un poble, el català, que no compren i assumix el seu passat, deixant-lo tranquil i sense manipular-lo, per a mirar al futur, es un poble malalt.
El problema es que en l´invent del nou passat, pretenen que els valencians ni hem existit, ni existim. I no podem consentir-ho. Luis Pablo Martínez, en “La historia militar del Reino Medieval de Valencia: filón inestimable...” es pregunta per la rao de la practica inexistencia d’estudis al respecte i es contesta: “Francamente, creo que la causa profunda es que, durante demasiado tiempo, la Historia militar de España se ha confundido con la de Castilla, y la de la Corona de Aragón, con la de Cataluña.” Sevillano Colom, en “Las empresas nacionales de los Reyes Católicos y la aportación económica de la ciudad de Valencia”, señala que “Emilia Salvador ha subrayado al señalar que la historia valenciana demasiadas veces ha sido colonizada por la historiografía, bien fuera aragonesa o mejor catalana”.
Pot entendre’s, que la cerimonia de la mentira historica, que estem posant de manifest, siga orquestada pels catalans, perque tenen moltes ferides que tancar, al haver-se posat, totes les forces d’este i uns atres universos en la seua contra.
Comentari propi: allà on posa valencians, perfectament podem posar "baleàrics" o "mallorquins", ja que, per desgràcia, es mateix (o pitjor) nivell de tergiversacions patim noltros.
Imprimir
jueves, 12 de junio de 2008
De Corona d'Aragó a Regne de Catalunya (II)

Agustín Galbis.-
La cerimonia per a alimentar l’egocentrisme català, burlant-se de l’Historia, començà en 1856, quan Próspero de Bofarull y Mascaró, per conte de parlar de la Monarquia de la corona d’Arago, parlà de “la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa…” (“Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragón” p.VI). En 1869 Antonio Bofarull y de Brocá, en “Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana”, es el primer que nomena “…la confederación llamada Corona de Aragón…”. I aixo deu ser tan “cientific”, com quan el mateix autor, en el mateix llibre, cita “la poderosa nacionalidad catalano-aragonesa”. ¿Sera que tambe es “cientific” que Catalunya i Aragó son la mateixa nacionalitat? I a partir d’eixos destrellatats conceptes, el parlar de “Corona d’Arago”, ha deixat de ser “modern” i “cientific”, donant pas al gran descobriment de lo que mai va existir: la “Confederacio catalano-aragonesa”.
La incansable repeticio de l’expressio per un considerable cor de mones, nomes es explicable, per la por a no tocar el titul de “cientific”, otorgat pels quatre de la porquereta que es creuen els amos del corral. Menendez Pidal escrigué: “…así no extrañará ver del lado fanático un Catecismo Catalanista apoyando el citado artículo de Manresa con la afirmación histórica de que el catalán tuvo antiguamente más importancia histórica que el castellano, pues “en catalán se dirigían a las Cortes de la Confederación catalana-aragonesa (y perdone el Reino Aragonés este largo mote novísimo)”. (Vore “Antoni M. Alcover: dialectòleg, gramàtic, polemista” de Maria Pilar Perea).
Guillermo Pérez, catedratic d’Historia Moderna, va escriure fa poc: “Decir que la Corona de Aragón fue una ‘confederación peculiar’ es un eufemismo, y además es falso… Aragón nunca se unió en confederación con nadie… La Corona de Aragón nunca fue una ‘confederación catalanoaragonesa’”. Perque la realitat es, que la “Corona d’Aragó”, fon una “unió real” o monarquia composta (composite monarchy), que consistix en un aglomerat de territoris i subdits, en lleis i equilibris interns desiguals. La monarquia i les seues decisions respecte del conjunt, son l’unic element comu. Es permanent pel seu caracter succesori. I a continuacio, anem a estudiar el per qué, parlar de “confederacio catalanoaragonesa”, es un destarifo.
Sabem, que distints territoris, en organismes propis i distints d’autogovern y en relació d’igualtat, poden confederar-se lliurement de forma transitoria, per a conseguir uns objectius determinats (normalment una politica internacional conjunta). Si els objectius inicials de la confederacio s’amplien, o deixen de ser transitoris, una confederacio d’estats pot acabar convertint-se en un “estat confederat”. Per tant, parlar de “confederacio” exigix tant una igualtat inicial entre els confederats com un dret d’abandonar-la, en relacio al concepte de transitorietat.
Si anem als inicis de la Corona d’Arago, sabem, que en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. El rei Ranimirus posà les condicions de l’acort, en el qual es llig: “...et ego rex Ranimirus sim rex, dominus, et pater, in praephato regno [Aragó] et in totis comitatibus tuis dunc mihi placuerit”. Es dir “I yo rei Ramir, siga rei, senyor i pare en el regne d’Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. (p. 588 de Memorias de la Real Academia de la historia 1799). ¿Son estos els termens d´una unio entre iguals? No podem oblidar, les relacions que s’establirien en la baixa edat mija entre un rei i un comte.
En el “Código Alfonsino” en la “Ley II, Título 1º” llegim: “E conde tanto quiere dezir como compañero que acompaña cotidianamente al emperador o al rey, faziendole servicio señalado…”. ¿Era entre iguals un pacte entre un rei i un “acompanyant de reis”? Es evident que no es donà la condicio d’igualtat entre les parts, indispensable per a poder parlar de “confederacio”. Mes que una unio, fon una absorcio, per la qual, els comtats de Ramon Berenguer, passaren a formar part del Regne d’Arago.
Si estudiem la “Corona d’Arago”, en relacio a la la transitorietat i el dret a abandonar-la que caracterisa una “Confederacio”, s’aplega al mes gran dels ridiculs. La monarquia es per definicio hereditaria i oposta a la transitorietat. Les decisions d’agregar o separar territoris de la Corona eren decisions reals, per molt que protestaren els representants dels distints territoris. I la prova de la falta de llibertat dels territoris per a “confederar-se” en qui vullgueren, abandonant la pressunta “confederacio”, es que els catalans, en distints moments historics, volgueren canviar el rei llegitim, duent-los al solc, a la força, si era necessari.
Pero, el terme “Confederacio catalanoaragonesa”, amaga mes perversions. Conduix a pensar en unicament dos comunitats: Catalunya i Aragó. ¿Que passa en els valencians? ¿No va formar part el Regne de Mallorca de la Corona d’Aragó? ¿I Napols i Sicilia? Aleguen que varen ser les comunitats fundadores. I es una atra mentira. Catalunya no va fundar res. El Regne de Valencia fon incorporat a la Corona d’Arago, prou mes pronte que el comtat d’Urgell, (1314), el d’Empuries (1325) i el de Pallars-Sobirà (1491). I en l’any 1137, el comtat de Rosello no s’havia unit al de Barcelona (1172), com tampoc no ho havia fet el de Pallars-Jussà (1192) ¿Eren Urgell, Empuries, Pallars… Catalunya? ¿Son Catalunya? I es que, lo que entrà a formar part del Regne d’Arago en 1137, no fon Catalunya, foren els comtats de Ramon Berenguer, es dir Barcelona.
Per ultim, el complex dels catalans, junt als seus aires de superioritat els fa posar-se els primers en el malnom inventat. ¿Per que “Confederacio catalano-aragonesa” i no “Confederacio arago-catalana”. Els catalans es reserven ¡com no! la preminencia. I dita preminencia es falsa, es mire com es mire. Datada en Valencia en 1353 es la “Ordinacio feta per lo molt alt e molt excellent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d’Arago de la manera com los reys d’Arago se faran consegrar e ells mateys se coronaran”. Llegim: “On com los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça lo qual regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona… axi com veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual es cap de lur imperi”. ¿Es pot explicar mes clarament la preminencia d’Arago?
Sabem que els reis, relataven els seus tituls per orde d’importancia. El rei “Pere terç”, ho fa aixina: “rey Darago, de Valencia, de Mallorca, de Sardenya et de Corcega et conte de Barchinona de Rosello et de Cerdanya”. ¿A on esta Catalunya que no la veig? Ya en 1968, Ferran Soldevila, en la p. 1036 de “Història dels catalans” tirava en cara a Jaume I que “El seu gran error polític fou no haver constituït, amb les terres per ell integrades, un regne de Catalunya”. Pensava que havia d’haver-ho fet, una volta subscrit el tractat de Corbeil en el rei de França.
El complex historic, allo que “havia d’haver segut”, pero no fon, es lo que transtorna ad alguns catalans. En la “Memoria 2006”, de “Òmnium: Llengua, Cultura, País” (abril 2007), llegim: “Al vespre, a la seu del Memorial, es va inaugurar l’exposició ‘El Regne de Catalunya fins al 1714’” ¿No es aço la mostra d´un trastorn? Si la definicio d’“Historia” es la “Narracio i exposicio dels succeits passats i dignes de memoria”, per al catalanisme “Historia” es la “Narracio manipulada dels succeits passats, adaptant-los ad aquells que haurien d’haver passat, partint del prejuï de que Catalunya es una unitat de desti en lo universal des d’abans que catalans y Catalunya existiren”.
I en eixe joc catalaniste, els valencians ni existiem ni existim (i jo afegesc: i es Balears-Baleàrics?? Feim riure!). ¿Anem a consentir-ho?
domingo, 8 de junio de 2008
UPyD: antimallorquins i antibaleàrics??
He tengut correspondència privada amb un des membres de coordinació de UPyD Balears, via e-mail, i arrip a una conclusió: crec que són antimallorquins i antibaleàrics. Jo no els-e vull i no els-e votaré, per valents que sien. No defensen es Mallorquí ni ses modalidats i empren arguments catalanistes per defensar i emprar s'estandard antimallorquí. D'aquí a poc publicaré es mail d'opinió sobre es Mallorquí i ses modalidats que té un membre de UpyD, i que representa, si no fa menció en contrari, sa línea ideològica des partit.
Òbviament, després des mail, posaré sa meva rèplica.
Una aferrada.
Sa farsa d'en Delgado (i II)
No me puc acabar de creure es canvi ideològic d'en Delgado en contra de sa línea històrica des seu partit, es PP. I no m'ho puc creure perquè aquest senyor ha vist La Llum del Cel de forma repentina gràcies an en Mariando Bendito, Na Cati Picornell i en Joan Vanrell, així, com he dit, de forma repentina, de cop. I ets anys anteriors? I fins ara? No haurà descobert un filó de vots amb so seu nou "balearisme"? Realment, ja que ell ès es batle des municipi que dóna es premis Jaume I, per què no crea una categoria de "llengo mallorquina", per a que sa gent puga crear compendis/llibres sobre es Mallorquí i així recopilar normes i costums de sa llengo, per una possible futura gramàtica?
A més, an es seu blog http://porbaleares.com/ es seu programa se pot descarregar en Balear, però podem mirar que es un Balear amb mescles de salat i lalat a una mateixa frase (cosa prohibidíssima per tots es gonelles sense discussió), com emprea "vosaltres/nosaltres" desjectant es "voltros/noltros" així com fan es catalanistes, escriu "tz" on es mallorquins sempre hem dit "s" (sonora), per exemple, "puntualització" enlloc de "puntualisació", o "realitzar" per "realisar", s'oblida de sa "t" que van a pronoms i preposicions que antecedeixen un mot començat en vocal o "h" (per exemple, "des atacs" per dets atacs"), escriu "llengua" enlloc des mallorquí "llengo" (mot emprat per N'Alcover com a propi de Mallorca, acceptant-lo com a arcaisme viu), escriu "ens comptometem" enlloc de "mos comprometem", escriu es modern "sigui" subjuntiu enlloc des subjuntiu mallorquí antic "sia" (i aqurest "sia" no ès exclussiu mallorquí), posa es "formenterenc" com a dialecte de Formentera, quand qualsevol amb dos dits de front sap que a Formentera li diuen "Pagès" i ets habitants de Formentera són "formenterers", però mai "formenterencs", i axí més errades que m'ocuparien fins demà.
A més a més, aquest senyor ja ha dit que mai se n'anirà des PP, guanyi o no guanyi. Ès dir, passi lo que passi, que no guanyarà segur (m'apost un sopar a "La Gamba de Oro" amb qui vulga), ell seguirà dins es PP i donará suport a sa política des seu partit sia la que sia en es tema lingüístic.
A més a més, un des candidats de na Roseta Estaràs (a s'oposició), en Joan Rotger, més conegut com "sissí", ja ha dit eua ells integraran an en Delgado a sa directiva. Més clar....
Per tant, sa farsa se descubreix de forma triple: ses conversions miraculoses són d'altres èpoques, molt antigues, i ningú se les creu ja, sa forma d'escriure es Mallorquí ès molt precipitada i no ha consultat a ningú, i es seu futur dins es PP no perilla.
Per tant, farsa triple descoberta. Me sap greu, jo estava il.lusionat, ara ja no. Cops que pega sa vida, sort que no ès es pitjor d'ells.
Imprimir
viernes, 6 de junio de 2008
Es beneits "franxutarros" contra En Nadal. Mala memòria tenen.

Es collonarros francesos són ben, això: collonarros. Odien an en Nadal, el xiulen en contra, anime an es seus contraris, no volen que torni a guanyar Roland Garros, aquesta vegada, per quarta vegada consecutiva.
Tenen mala memòria aquests botxarros: enlloc de estar a favor d'en Nadal, li van en contra, quand es mallorquins hem lluitat per sa seua nació, per sa seua "grandeur", per un país que avui en dia no existiria sense sa nostra, petita, emperò real ajuda.
A sa Guerra dels 100 Anys, es Regne de Mallorca va lluitar an es costat francés contra es inglesos i es borgonyons. Mirau, aquí ho deixa ben clar, i sa wikipèdia aquí no s'equivoca: http://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_los_100_a%C3%B1os
A "contendientes", Mallorca des costat francès.
Tant de bò en Nadal guanyi a Roland Garros 2008, i a més, que no xerri en Francès i sí ho faça en Mallorquí. Somiar es gratuït.
jueves, 5 de junio de 2008
De Corona d'Aragó a Regne de Catalunya (I)

Agustí Galbis .-
L’absencia de llimits de l’egocentrisme catalaniste, fa que, erigits en el melic del mon, s’autoconcedixquen la potestat d’inventar-se el passat historic, encara que tinguen que anar a calbots en els fets reals. Com vorem, s’atrevixen en tot, sense deixar rama verda. I lo mes penos es vore als acatalanats valencians fet-los el caldo gros. Entrem en faena.
Sabem que la denominacio “Corona d’Aragó”, es el nom historic que es va consolidar, per a nomenar a un conjunt canviant de pobles, que per diverses raons compartien monarca, cada u dels quals, contava en institucions d’autogovern i lleis propies. Valencians i catalans, entre atres, formarem part de la Corona d’Aragó. Pero el nom historic de “Corona d’Arago”, no els fa gens de gracia als catalans. El nom deixa erm el seu ego. ¿Com pot ser que en el nom del conjunt no aparega Catalunya? ¿Perque “Corona d’Aragó” i no “Corona de Catalunya”?
Joan Corominas, en la p. 27 de “El que s’ha de saber de la llengua catalana”, escriu: “Aquestes terres pertanyien a l’anomenada Corona d’Aragó (de fet s’hauria hagut de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i identificat amb aquesta en terres estrangeres)”. Comprovem com, amollant la mentira de que en terres estrangeres, la Corona d’Arago, era identificada en Catalunya, Corominas, deixa constancia de la confabulacio del passat en contra dels catalans. I ¿qué fer si la Historia real no els agrada? ¡Se n’inventen una atra i es queden mes amples que un palloc!
Vegem que, com escampar lo de “Corona de Catalunya”, podria ser perillos, per que mes d´un aniria a bacs de riure’s, s’introduix sutilment una atra mentira ya mes estesa: la famosa “Confederació”. Anem a vore, com una de les estrategies del catalanisme, per a evitar el nom historic, es intentar el seu descredit. I tornem a trobar-nos en el nostre “il.l.lustrissim” Ferrando, que en el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” diu: “L’expressió “Corona d’Aragó” només es generalitzà a partir del segle XVI. Abans fou utilitzada molt esporàdicamént a Valéncia i Mallorca, i molt rares vegades a Catalunya”. Anem a demostrar, que eixa afirmacio, no es mes que un atra, de la tira de falsetats i mentires que componen el llibre citat. Anem a vore, com ya en el s.XIII, s’usa l’expressio “Corona d’Arago”, sent les cites del s XV, innumerables.
Del sigle XIII, les trobem en l’articul” Fuero de adscripción por Jaime II de las villas de Orihuela y Alicante a la corona de Aragón” de Juan Manuel del Estal. L’any 1296, Jaume II es compromet, a no separar mai Alacant de la seua Corona: “...a Corona regni Aragonie et a dominio nostro”. Del mateix any, es la provisio per a Oriola: “De non separanda villa d’Oriola a Corona Aragonum”.
Corresponents al sigle XIV, en l’“Arxiu virtual Jaume I”, trobem, de l’any 1310, un document paregut als anteriors, respecte de Vila-real: “…quod dictus locus sive popula Villeregalis, sit semper de corona Aragonum,… non possit a dicta corona Aragonum aliquatenus separari” De 1380 i “dados para los catalanes en Grecia”, segons la “Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón” son els “Capitols d’Atenes”. El text consta en “Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión”, de Rubió i Lluch. En la p. 243 llegim: “…sacra reyal magestat de la sacra corona daragó que li placia a la sua reyal magestat que al dit Notari dimitri rendi…”. Tambe trobem l’expressio “sacra sancta Corona d’Arago”. Com vegem, no es que els catalans no parlaren de la corona d’Aragó, ¡la feen sacro-santa!
I del XV, aportem eixemples catalans: Pel llibre “Colección de documentos inéditos del archivo de la Corona de Aragón”, sabem que a 19 de juny de 1411, “lo parlament general del principat de Catalunya”, escriu al rei de Castella, “sobre lo fet de la successio dels regnes e terres de la corona reyal Darago”. El 23 de Febrer de 1412, “Lo parlament general del principat de Catalunya” escriu “Al reverend pare en Christ mossen lo bisbe de Sogorb”, parlant de “lo pretes dret del dit don Frederich en la succesio dels regnes e terres de la dita real corona Darago”. Los “diputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya”, escriuen el 25 de Febrer de 1461: “Nosaltres e nostre consell aquest Principat representants inseguints e imitants los vestigis dels predecessors nostres qui res pertinent a la fidelitat de la real corona Darago…”. A 8 de juliol de 1462, els “deputats del General del Principat de Cathalunya”, escriuen: “…e procurar bona unitat e repos en aquest Principat a lahor de Nostre senyor Deu servey de la real corona Darago” En el llibre “Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II” llegim que l’onze de juny de 1462, “los consols e concell general de la vila de Guissona”, escriuen a “los diputats del General e consell lur representants lo principat de Catalunya, parlant de “La constant fiducia e innata fidelitat dels cathalans la qual ab los ilustrissims senyors Reys Darago…”, aixina com de “los innumerables serveys que lo Principat en ampliacio de la reyal corona Darago…”.
Eixemples valencians del XV, ne trobem a manta, fullejant el llibre “Epistolari de la Valencia medieval” i el “Llibre de memories”: “…Realmes e terres de la Corona de Arago, puix lo Senyor Rey En Marti era pasat de la present vida en laltra”, “…drets de justicia que la Corona Darago havia del dit Realme de Sicilia”, “…lo qual lo General Parlament dels Regnes e terres de la Corona Darago…”, “…mossen sent Vicent, patro singular de la ciutat de Valencia, e a exaltacio de la precellent Reyal Corona Darago…” “…bo e necesari servar fealtat e guardar la ciutat a la Corona Real de Arago…”, “… exalçament de la gloriosa corona de Aragó… unit tot, empero, a la fidelitat de la real corona de Aragó”.
Hem comentat, que l’intencio del catalanisme intentant el descredit de l’expressio “Corona d’Arago”, no preten mes que justificar, la seua substitucio per la ahistorica e interessada “Confederacio Catalano-Aragonesa”, de la qual parlarem mes extensament.
domingo, 1 de junio de 2008
Quins collons! Com sempre, robant....

Com sempre robant. Lletgiu això:
EUROPA PRESS. BARCELONA. Pompeu Fabra en el ámbito de lengua y literatura; Pau Casals, en música y artes escénicas; Ramon Llull, en humanidades; Antoni Gaudí, en artes plásticas; Narcís Monturiol, en ciencias y tecnología; Tecla Sala, en economía; y Enric Prat de la Riba en el ámbito de política, son los siete sabios catalanes, según la organización Capital de la Cultura Catalana (CCC).CCC anunció ayer los siete catalanes que han sido designados sabios de Catalunya en una votación popular en la que han participado 21.237 personas. El presidente de la CCC, Xavier Tudela, explicó que esta elección tiene la "voluntad de promover y divulgar" las personalidades catalanas que "más han influido en la historia de Catalunya".Ramon Llull es conocido como el primer gran escritor en catalán con rasgos baleares y el creador del primer catalán literario arcaico. Algunas de sus obras son Fèlix o el llibre de meravelles y El cant de Ramon. Ho podeu trobar aquí: http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008060100_16_363373__Cultura-Capital-Cultura-Catalana-nombra-mallorquin-Ramon-Llull-sabio-catalan o també an aquesta infecta web http://www.ccc.cat/
Com se pot tenir tan poca vergonya? Com se pot esser tan usurpador? Com se pot esser tan imperialista-colonialista? Com se pot dir això i anomenar-se "cultura"? Com se pot esser tan inepte? Com se pot esser tan inepte i fer-se passar per cult o savi?
Com que no tenen figures com en Llull, necessiten apropiar-se d'allò dets altres!
Recordarem allò que deia es mateix Ramón Llull a sa seua autobiografia, que, per cert, ès una de ses frasses que figuren a sa portada d'aquest blog: A honor, glòria, llaor e magnificència de nostro senyor Déu Jesucrist, lo reverend e digne de gran memòria mestre Ramon Llull, del regne de Mallorques.
I a qui no li agradi, a mamar faves, així de clar.
Imprimir
jueves, 15 de mayo de 2008
Sa farsa d'en Delgado (I)

I sí, pot resultar estrany que jo, que en aquest mateix blog he penjat s'artícul-declaració de principis d'en Delgado, ara digui que se tracta d'una farsa. I ho pens, de bon de veres, i ara diré perquè.
En primer lloc que quedi clar: sí que hi estic d'acord en que es pares tenen dret de triar sa llengo en sa qual es fills han d'esser educats, ja que sa Constitució ho deixa ben clar en tema de llengos oficials, i perquè, mos agradi o no, formam part d'Espanya, i segons sa Constitució hem de sebre es Castellà (ho resumesc en Castellà, que ès realment lo que hem de sebre).
També hi estic d'acord en que es nom de sa llengo s'ha de canviar a s'Estatut de sa CAIB, i això ès una cosa molt important: no ès lo mateix dir-se Miquel que Miquel Àngel o Joan, i si Catalans i Valencians li diuen a ses seues llengos "Català" i "Valencià", noltros no serem més bàmbols-betzols i li direm Balear, com a nom que reuneix ses parles mallorquines, menorquins i eivissenques, i a cada illa se li dirà es nom de s'illa, ès a dir, Mallorquí a Mallorca, Menorquí a Menorca i Eivissenc a Eivissa.
Lo que queda, pactes amb nacionalistes i que governi sa llista més votada ja m'ès igual, tammateix es polítics sempre se guien per altres interessos.
També estic content que qualcú haja recollit un interès per sa llengo de Balears i que trasladi es sentiment de molts de ciutadans per no perdre ses nostres formes de xerrar i ses nostres gramàtiques antigues.
I, per acabar, també estic an es 100% d'acord amb s'artícul que va escriure an es diaris de Balears, històricament sé qui hi ès darrera i sé que no menteix, i filològicament no hi estic d'acord, perquè ja he xerrat en contra des membres de "S'Acadèmi" i sa seua gramàtica.
Emperò, tot això fa un "tufillo" estrany, qualcuna cosa no m'acaba de quadrar en tot això, i en pròxims atículs d'aquesta sèrie intentaré desgranar perquè pens així. No tot pareix tan net com mos ho presenten i això fa aigos per un parell de bandes. Aquí vos diré on no me quadra sa cosa.
Força Mallorca!
miércoles, 14 de mayo de 2008
El Mallorca revoluciona sa capital des Països Catalans

El Mallorca, diumenge passat, va revolucionar sa capital des Països Catalans, Barcelona, guanyant per 2 a 3 al Barça a ca seua, en ple Nou Camp/Camp Nou.
Sabeu què? Estic content que ses colònies, que ès com mos anomena es venut catalanista que té sa revista "El Temps" i a sa qual escriu aquell que mos califica d'"imbècils i fills de puta", en S. Alzamora, facem revolucions a sa metròpoli gran, a Barcelona, sa nostra capital. Ah, per si de cas hi ha cap "curt de gambals", escrivia en tò irònic.
Així com en es seu dia vaig escriure aquí, que en Schuster se n'havia de anar a prendre pes cul, ara lo mateix dic pes Lobby i pes mallorquins que són del Barça i que s'estimen més que el Mallorca perdi davant el Barça: si vos pica, vos gratau ben fort.
FORÇA MALLORCA!
domingo, 4 de mayo de 2008
Mercaders de sa Corona d'Aragó

Lliggam l’argument de la manipulacio: “Les naus que des del triangle Ciutat de Mallorca-València-Barcelona… es deien catalanes, perquè els seus mariners i mercaders parlaven català.
Fins al segle XVII, els cònsols de catalans, tant a Nàpols i Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears i representaven indistintament els interessos dels uns i dels altres.”. L’autor de l’argument es, per a variar, l’“il·l·lustrissim” Ferrando. El lloc a on consta, es el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.
Anna Unali, professora d’“Historia del comerç i la navegacio medievals” en la “Facoltà di Scienze Umanistiche” de l’Universitat de “La Sapienza” de Roma, escriu en la p. 313 del seu llibre “Marineros, piratas y corsarios catalanes en la baja edad media”: “El comercio catalán había impuesto su dominio en el ámbito mediterráneo, con periodos de mayor o menor prosperidad entre los siglos XIII y XV adquiriendo una posición de primer plano en el interior de las comunidades que formaban parte de la Corona de Aragón, tanto fue así que normalmente el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses quienes además reconocían en la elección del cónsul catalán, efectuada en cualquier ciudad del Mediterráneo, la expansión de la propia potencia mercantil”.
Vegem que la manipulacio es manifesta clara i rotundament. Si segons Ferrando “…es deien catalanes, perquè… parlaven català...” i Anna Unali afirma que “…el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses…”, podriem preguntar-nos: ¿Per que amaga Ferrando que “…el término catalán servía para denominar a… aragoneses…? ¿Parlarien català els aragonesos? I es que la realitat no te res a vore en els desijos i maganches dels catalanistes.
Per a que no puga dir-se que unicament enfrontem dos opinions, per molt que una d’elles siga la d’una especialista (Unali) i una atra, la d’un enredrador professional (Ferrando), anem a constatar-ho en documentacio original. La documentacio que destapa l’engany es troba en el llibre “Manuel des consuls” de Alexandre Miltitz. Escomencem pel dia “XVII Kal. Septembris, anno Domini millessimo ducentessimo sexagentesimo sexto” (1266), quan Jaume I, “Nos Jacobus, Dei Gratia…” concedi al Consell de la ciutat de Barcelona el privilegi de nomenar als consols dits “d’ultramar”, “damus et concedimus plenam licentiam et potestatem Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae, paesentibus et futuris, quod ipsi auctoritate nostra ponant et eligant singulares annis Consules, secundum voluntatem dictorum consiliarorum et procerum, in navibus et lignis ad partes ultramarinas nabegantibus”.
La jurisdiccio d’eixos consols, s’extenia sobre tots els subdits de la corona d’Arago “Qui consules habeant plenam jurisdictionem ordinandi, gubernandi, compellendi, ministrando, puniendo et omnia alia faciendi super omnes personas de terris nostris ad ipsas partes ultramarinas navigantes…”. El dia “VIII. Idus Augusti, anno Domini millessimo ducentessimo sesagessimo octo” (1268), amplià la potestad dels “Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae”, per a triar els consols “…in partibus ultramarinis et in terra de Romania…”, manant “…quod omnes subditi nostri, tam mercatores quam alii, teneatur firmare et respondere in posse dictorum consulum per vos electorum”.
Els catalans continuaren arreplegant privilegis per a tindre la potestad de nomenar consols en totes les terres a on els fora possible. Aixina, per eixemple, en decembre de 1321, el conseguiren del rei Jaume II, per a Cerdenya i Corcega “…in insulis et locis quibus volueritis Regni nostri Sardiniae et Corsicae.” Mario del Treppo en la p.21 de “Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalana-aragonesa al segle XV”, escriu que els catalans havien sabut “…assegurar-se’n els millors avantatges amb el suport de la monarquia”. Per la p.472 de “Anuario de estudios medievales” (1964), sabem que en 1273 s’utilisa l’expressio “consul catalanorum et aliorum hominum terre nostre”, es dir “consol dels catalans i dels atres homens de la nostra terra”.
En la p. 594 de “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes…” de Capmany es reproduix l’expressio “consul catalanorum et aliorum naturalium et fidelium dicti domini regis Aragonum”, es dir “consol dels catalans i d´atres naturals i fidels del dit senyor rei d’Arago”. En la p. 58 del llibre de Mario del Treppo trobem “consul cathalanorum et aliorum fidelium et naturalium serenissimi domini regis Aragonum”. I dits consolats foren coneguts per “consulatus catalanorum”. Com deixà establit Jaume I, la seua jurisdiccio s’extenia “super omnes personas de terris nostris”, lo qual evidentment incloia als aragonesos, desmontant-se qualsevol vincul ensomiat per Ferrando i relacionat en la llengua.
Eren “de catalans”, no perque als qui representaren foren nomes catalans, o parlaren català, sino a soles perque els catalans tenien el privilegi de nomenar-los, en representacio de la Corona d’Arago. Comprovem com quan Ferrando diu que els “cònsols de catalans… tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears”, obviant als d’Arago mentix a miges. Jean Cocteau digue que “un got de vi mig buit es lo mateix que un mig ple, pero que una mentira a miges de ningun modo es una mija veritat”, resultant una gran mentira, que es convertix en una vergonyosa ferramenta per a la manipulacio.
Rafael Narbona Vizcaíno, confirma lo expost, quan en “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” escriu (p.159): “La primera noticia que tenemos de la existencia de un consulado catalán en Roma es del 12 de julio de 1484 y se refiere al nombramiento de Nicolau Pujades, mercader barcelonés para cubrir el cargo de cónsul en dicha ciudad. En el acta de nombramiento, realizada por los conselleres de Barcelona, se especifica que el área de jurisdicción del oficial abarcaba el territorio del distrito de Roma y se aplicaba a las embarcaciones, a los patrones y a las mercancías pertenecientes a cualquier súbdito de la Corona de Aragón”.
Demostrada la mentira de l’“il·l·lustrissim”, hem de saber, que, a partir d’ella, s’han fet desficaciades i interessades interpretacions de cites, pretenent demostrar una suposta conciencia nacional catalana dels valencians, que no soporten un minim analisis. Ho vorem.
Agustí Galbis
viernes, 2 de mayo de 2008
El sentido común y las lenguas romances
La Ciencia sin sentido común deja de ser ciencia, y sobre todo si estamos en tema de una ciencia social como la lingüística. No es discutible que lenguas romances, románicas o neolatinas, son una familia indoeuropea de lenguas relacionadas entre sí y que “históricamente” aparecieron como evolución del latín vulgar hablado por el pueblo, lengua de la calle.
Otra afirmación indiscutible: la evolución fonética natural de las lenguas, inclusive la latina, explica las diferencias importantes entre algunas lenguas romances, dado el “tamaño” del Imperio romano y la ausencia de una norma gramatical y literaria única. Más claro, cada territorio del Imperio tuvo “latines vulgares” que inclinaron sus preferencias dispares: aragonés, catalán, valenciano, italiano, portugués, rumano… prefirieron “casa”; el francés prefirió “maison”; y el sardo, “domus”. ¡Pues, qué bien! Imaginemos, para llegar a nuestra lengua valenciana (y la mallorquina) sin despreciar otros flecos importantes (rumano y sardo, romanche, ladino y friulano), que al dar la vuelta al “arco”, los romanos se encuentran con unos pueblos que “hablan” sus propias lenguas, porque no son mudos: la lengua occitana, lengua de oc (sucesivamente languedociano, provenzal, auvernés, lemosín y vivaro-alpin), la lengua hablada en Cataluña, Aragón, Castilla y Valencia, que aún no tiene nombre, que puede ser parecida, para entenderse, pero que es diferente, con importante sustrato ibérico.
No puede ni debe olvidarse que durante la romanización desconocemos influencias godas y árabes. Tampoco, que durante esos seis siglos, ningún científico moderno de la lengua catalana se atreve a decir que el romance catalán primaba sobre los demás y que nos llegó a los valencianos, que seguíamos “hablando” como Dios y el latín nos daban a entender.
Los sustratos, a partir de ese momento, como antes, siguieron jugando un importante papel en la diferenciación de las lenguas romances, según los pueblos que sucesivamente se fueron implantando en sus territorios respectivos sin conseguir imponer su lengua, que sí pudo dejar y dejó trazas importantes. Así los godos-visigodos y los árabes. Se dice, y no lo he comprobado, que unas 4.000 palabras del árabe han pasado al castellano, y pienso que también al valenciano. Anoten la conservación o supresión del artículo: al-quun=algodón=cotó; al harubah=algarroba=garrofa; al diwan=aduana=duana.
Sin hacer tabla rasa, demos un salto de otros seis siglos, para plantarnos en 1238 (o Mallorca en 1229). La teoría de que los repobladores catalanes nos enseñaron el catalán, ha sido respondida con ironía de que en Valencia (o en Mallorca) no eran mudos; pero no es que por accidente fueran mudos en el siglo XIII, es que llevaban muchos siglos “hablando”. Decir que el “romance catalán” es la madre del “romance valenciano”, no pasa de ser una injusticia histórica hacia tantos valencianos moros-cristianos que hablaban su “romance”, como los aragoneses el suyo, los castellanos el suyo, los navarros el suyo, y por supuesto… los catalanes el suyo. Cada cual el suyo sin la más mínima imposición, ni obligatoriedad.
Quizá sería de sentido común, al menos relativo, decir: que los romanos antes de llegar a Cataluña, pasaron por Occitania; que los catalanes nunca enseñaron a los occitanos su lengua occitana; y que podría ser que los occitanos enseñaran la suya a los catalanes. Pero tal afirmación es tan absurda como la de teorizar que los valencianos hablamos catalán gracias a los repobladores catalanes. Y es absurda porque también nos repoblaron aragoneses, occitanos, navarros, castellanos y otros extranjeros. Seguiré.
Vicente L. Simó Santonja
Imprimir
domingo, 13 de abril de 2008
Con permiso del forero, reproducimos....
ES CIERTO QUE PODRÍA SER INCONGRUENTE O PARADÓJICO DEFENDER EL "BALEAR" Y ESCRIBIR EN UN CATALÀ ESTANDARIZADO O TENER LA PÁGINA WEB EN CATALÀ ¿CÓMO ES POSIBLE SERÍA LA PREGUNTA?
Y COMO LOS GALLEGOS RESPONDAMOS CON OTRAS PREGUNTAS:
¿CÓMO ES POSIBLE QUE TRAS CASI 25 AÑOS DE ESTATUT DE LES ILLES NO SE HAYA DEFINIDO UN MODELO DE "MODALIDADES" A PESAR DE QUE EL ESTATUTO DE AUTONOMÍA MENCIONA EXPRESAMENTE SU DIFUSIÓN Y PROTECCIÓN?
¿CÓMO ES POSIBLE QUE EL PP ALLÀ POR EL AÑO 99 EN SU PROGRAMA ELECTORAL ANUNCIARA LA CREACIÓN DE UNA ESPECIE DE "ACADEMIA" PARA DEFINIR ESTAS MODALIDADES Y CONSERVARLAS, HACIENDO MENCIÓN ESPECÍFICA, ENTRE OTRAS, DE LAS FORMAS VERBALES LOCALES Y CUANDO ESTUVIERON EN EL PODER JAMÁS HICERON NADA POR DEFINIRLAS?
¿CÓMO ES POSIBLE QUE LA OBRA CULTURAL BALEAR NO HAYA HECHO JAMÁS NADA POR LAS MODALIDADES?
¿COMO ES POSIBLE QUE EN EDUCACIÓN SE EMPLEE POR ESCRITO EL CATALÀ ESTÀNDAR EN LOS LIBROS DE TEXTO SALVO EN MUY CONTADAS OCASIONES?
¿CÓMO ES POSIBLE QUE A PESAR DE ESTAR ACEPTADOS UN PAR DE CIENTOS DE PALABRAS EN "MODALIDADES" POR EL IEC, NUNCA SE UTILICEN A NIVEL INSTITUCIONAL?
¿CÓMO ES POSIBLE QUE ALGUIEN QUE QUISIERA APRENDER O ENSEÑAR LAS MODALIDADES NO ENCONTRARÍA "TEXTO AUTORIZADO" ALGUNO PARA ELLO?
¿CÓMO ES POSIBLE QUE EL DIARI BALEARS EN UN EDITORIAL TACHASE LAS MODALIDADES Y LOS QUE LAS DEFIENDEN (SIN ENTRAR EN MATICES) DE "SECESIONISTES DE LA LLENGUA"?
DELGADO HA MENCIONADO UN DESEO POLÍTICO DE MUCHAS PERSONAS EN ESTAS ISLAS, QUE LA DENOMINACIÓN DE LA LENGUA SEA "BALEAR" Y QUE DE UNA VEZ POR TODAS SE DEFINA UNA DEFENSA DE LAS MODALIDADES. HASTA QUE LLEGUE ESE MOMENTO:
¿QUÉ MODALIDAD USAR?
¿A QUÉ MODELO ADHERIRSE? VALE MÁS SEGUIR USANDO DEL ESTÀNDAR HASTA QUE A NIVEL INSTITUCIONAL Y ACADÉMICO SE DEFINA E INDIQUE CUALES SON LAS MODALIDADES QUE DEBEN SER CONSERVADAS Y CUALES SON BARBARISMOS.
QUE ES LA OBLIGACIÓN INCUMPLIDA DE LOS SUCESIVOS GOBIERNOS DESDE LA PROCLAMACIÓN DEL ESTATUTO EL CATALANISMO, YA SEA PEPERIL, PESOITA, PESEMITA, UEMITA, OBRACULTURALERO PASA OLÍMPICAMENTE DE LAS MODALIDADES, SE CISCA EN ELLAS, NO LAS USA, NO LAS PROMOCIONA, NO LAS UTILIZA, LAS RIDICULIZA O LAS IGNORA, Y AHORA PORQUE ALGUIEN PIDE QUE SE DEFINA EL TEMA Y SE INICIE UNA DEFENSA DEL MISMO ¿SE LE DEBE DESCALIFICAR? SE DESCALIFICA A DELGADO POR USAR DEL CASTELLANO, LA PREGUNTA ES ¿¿¿Y NÁJERA, DIEGUEZ, MANOLO CÁMARA, Y OTROS CARGOS PÚBLICOS DE GOBIERNOS DE "PROGRÉS" QUÉ IDIOMA USABAN ???
SE DESCALIFICA A DELGADO POR USAR EL TÉRMINO "BALEAR", LO QUE DEMUESTRA QUE EL CATALANISMO NO SE LEE NI SUS PROPIAS OBRAS: Balear: 1 adj. De les illes balears. 2 m i f Habitant de les Illes Balears. 3 m Denominació moderna aplicada al conjunt del català insular, integrat pels dialectes mallorquí, menorquí i eivisenc. Diccionaris de l'enciclopèdia. Diccionari de la llengua catalana. Editorial: Enciclòpèdia Catalana, Barcelona, 1995
jueves, 10 de abril de 2008
Avís/Aviso
Avís a visitants: hi ha un filtre de moderació de comentaris, qui insulti, falti an es respecte, se'n riga, qui faça comentaris que puguen ferir o vaja en plà irònic contra es mensatge de mallorquinidat d'aquest blog, pot tenir problemes i s'arrisca a patir conseqüències, apart que es seus comentaris no seran publicats. Es comentaris raonables i raonats sempre se publicaran, pot esser que jo no me connecti durant un temps i es mensatges tardin, me sap greu, jo faig feina i darrerement tenc poc temps.
Aviso a visitantes: hay un filtro de moderación de comentarios, quien insulte, falte al respeto, se ría, quien haga comentarios que puedan herir o vaya en plan irónico contra el mensaje de mallorquinidad de este blog, puede tener problemas y se arriesga a sufrir consecuencias, aparte que sus comentarios no serán publicados. Los comentarios razonables y razonados siempre se publicarán, puede ser que no me conecte durante un tiempo y los mensajes tarden, lo siento mucho, trabajo y, últimamente, tengo poco tiempo.
Esper que estiga clar.
Espero que esté claro.
Catalanades, ses justes! Avenguda, no avinguda

No ès tan difícil escriure en sa modalidat mallorquina, en Llengo Mallorquina, com voltros volgueu anomenar-la, m'ès igual, sempre ès fàcil, si s'està ben assessorat, escriure en sa forma de xerrar de sa nostra estimada Illa de Mallorca.
M'he fixat, en aquest cas, que a molts de municipis s'ha anat fent una substitució de plaques amb noms de carrers, per raons de manteniment i per simple questió de "plàstica"; molta gent pensa que són ganes de gastar "quatre duros" per part des polítics perquè paresqui que fan "qualque cosa". Això m'importa ben poc,a jo m'importa sa part lingüística per lo molt que significa.
Emperò, a molts de casos, com es cas de ses 2 fotos que pos (ses dues de Ca'n Picafort), que, a més, es correctors lingüístics han tornat girar es cap de cap a Catalunya (i perdonau es joc amb tants de "caps") enlloc d'aprofitar s'antic nom mallorquí per designar una castellana "avenida": avenguda ès sa forma mallorquina, avinguda sa forma catalana. No entenc aquesta mania catalana amb sa lletra "i", tinc, vinc, tindre, vindre, sigui, tingui, vingui, avinguda, etc mania personal que en deuen tenir.
Sa questió ès que han manipulat ja tant que sa paraula autèntica, "avenguda", ès ara sa paraula en desús i estranya, i sa "normalitzada" ès "avinguda". Meem què mos deia N'Alcover (que hi ha gent que pensa que no era perfecte): per avinguda mos redirigeix a avenguda, i, després, defineix avenguda (1. Pujada del nivell de les aigües d'un riu o torrent per efecte de la pluja; cast. avenida. 2. Caminal que condueix fins a una població o a un lloc determinat; cast. avenida.).
Bé, però resulta que sa mania que ténen es catalans amb sa "i" provoca que, com tothom sap, ells pensin que s'infinitiu sia es verb "vindre", que a Mallorca mai s'ha fet servir, aquí sempre hem dit "venir", i es participi per ells ès "vingut" i per noltros ès "vengut" (per més "inri" a Mallorca es participi de verbs de moviment sempre s'ha format amb so verb "esser" i nom amb so "haver", però això ja ho deix per un altre dia), i per simple procedència, ells fan "avinguda" i noltros "avenguda". I això no ès cap invent: a ses fotos ho podreu voure i creure després, sa placa antiga recull sa forma mallorquina i sa placa nova sa "normalitzada" (quins ous, acàs ès anormal escriure i xerrar en Mallorquí a Mallorca??).
I, no ès per res, si ells confonen ses conjugacions de "venir" i "vendre", no ès problema nostro; aquí sempre hem dit "jo venc" i "jo venc (e neutra)", com "yo vengo" y "yo vendo", però si ells són tan poc hàbils, que necessiten canviar formes/conjugacions, com "jo vinc" i "jo venc" com "yo vengo" y "yo vendo", repetesc, no ès es nostro problema, ja s'apanyaran com vulguen, a noltros que mos deixin en pau, que sempre mos hem entesos sense problemes ni "fabrades".
A Mallorca, Mallorquí (com diu un amic meu).
martes, 1 de abril de 2008
¿Por qué Balear?
Extret de sa web de "Baleares Liberal": http://www.balearesliberal.com/20080401-por-que-balear.html
CARLOS DELGADO TRUYOLS: "Los que me conocen saben que no me da pereza estudiar. Es más, espero poder seguir haciéndolo durante toda mi vida, porque cada año que pasa me agobia más mi ignorancia sobre muchos temas.
Pero otra cosa que me agobia es no dar la cara cuando creo que debo hacerlo y no llamar a las cosas por su nombre. ¿Qué le vamos a hacer? Yo soy así, y esa forma de ser seguramente me ha creado algún que otro enemigo sin yo pretenderlo.
Y lo digo por los comentarios que estos días he ido leyendo en algunos periódicos digitales en relación a unas declaraciones mías sobre la necesidad de eliminar el catalán de nuestra legislación y nuestra sociedad y sustituirlo por el balear, en sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco. Lo único que hice fue dar una opinión sobre un tema, defendiendo la libertad de los padres de elegir lo que ellos creen mejor para sus hijos. Sólo se trató de eso, una opinión y una defensa de la libertad de elección. Pues bien, fueron llamativos algunos comentarios y descalificativos personales que me fueron dedicados por particulares en varios periódicos digitales: fascista, ultraderechista, facha, barco de rejilla, etc. Evidentemente, con semejantes comentarios, dichas personas se descalifican a si mismas, demostrando quienes son los verdaderos intransigentes, pero, si a ello uno los artículos de determinados periodistas sobre el tema, llego a la conclusión de que voy por el buen camino.
Pero otra cosa que me agobia es no dar la cara cuando creo que debo hacerlo y no llamar a las cosas por su nombre. ¿Qué le vamos a hacer? Yo soy así, y esa forma de ser seguramente me ha creado algún que otro enemigo sin yo pretenderlo.
Y lo digo por los comentarios que estos días he ido leyendo en algunos periódicos digitales en relación a unas declaraciones mías sobre la necesidad de eliminar el catalán de nuestra legislación y nuestra sociedad y sustituirlo por el balear, en sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco. Lo único que hice fue dar una opinión sobre un tema, defendiendo la libertad de los padres de elegir lo que ellos creen mejor para sus hijos. Sólo se trató de eso, una opinión y una defensa de la libertad de elección. Pues bien, fueron llamativos algunos comentarios y descalificativos personales que me fueron dedicados por particulares en varios periódicos digitales: fascista, ultraderechista, facha, barco de rejilla, etc. Evidentemente, con semejantes comentarios, dichas personas se descalifican a si mismas, demostrando quienes son los verdaderos intransigentes, pero, si a ello uno los artículos de determinados periodistas sobre el tema, llego a la conclusión de que voy por el buen camino.
Quiero aclarar que siento un profundo respeto por todas esas personas que han opinado. Sin ellas nunca se hubiera reabierto este necesario debate. Respeto a los particulares catalanistas que me insultan porque tienen el mérito de estar consiguiendo sus objetivos en contra del sentir mayoritario de un pueblo y respeto a los periodistas siempre, tanto al que escribe en mi contra por convicción, como al que lo hace por peloteo o por agradar a su amo.
Aclarado lo anterior, y antes de centrarme en el tema de la lengua, quiero hacer dos precisiones previas:
Primera: No espero al congreso de mi partido para hablar de estos temas porque, aunque no llevo tanto tiempo como otros en la primera línea del PP (en ese caso también me tendría que ir), llevo el suficiente como para saber que los congresos son una mera función teatral en la que se sigue el guión previamente establecido. Y, en estos momentos, el PP debe estar dispuesto para muchas cosas, pero no para hacer teatro, porque ya lo hemos estado haciendo durante mucho tiempo y el público empieza a estar harto de ver siempre a los mismos actores interpretando la misma función.
Y segunda: Por enésima vez: No me postulo absolutamente a nada y no sigo táctica de ningún tipo para entrar en los órganos de dirección del partido. Es más, les aseguro que sería un verdadero milagro que estuviera en ellos, puesto que sería un verdadero milagro que se aceptaran los que yo entiendo que son principios irrenunciables para el Partido Popular. Y como ese milagro no va a tener lugar, yo no voy a “pintar” absolutamente nada en el futuro PP de Baleares.
Primera: No espero al congreso de mi partido para hablar de estos temas porque, aunque no llevo tanto tiempo como otros en la primera línea del PP (en ese caso también me tendría que ir), llevo el suficiente como para saber que los congresos son una mera función teatral en la que se sigue el guión previamente establecido. Y, en estos momentos, el PP debe estar dispuesto para muchas cosas, pero no para hacer teatro, porque ya lo hemos estado haciendo durante mucho tiempo y el público empieza a estar harto de ver siempre a los mismos actores interpretando la misma función.
Y segunda: Por enésima vez: No me postulo absolutamente a nada y no sigo táctica de ningún tipo para entrar en los órganos de dirección del partido. Es más, les aseguro que sería un verdadero milagro que estuviera en ellos, puesto que sería un verdadero milagro que se aceptaran los que yo entiendo que son principios irrenunciables para el Partido Popular. Y como ese milagro no va a tener lugar, yo no voy a “pintar” absolutamente nada en el futuro PP de Baleares.
Ahora si voy a centrarme en el tema que motiva el presente artículo, la lengua. Primero voy a enumerar las razones por las que creo que debemos defender la absoluta independencia del balear respecto del catalán, para terminar explicando el por qué de dicha denominación. Pero antes de empezar, también aquí quiero hacer una importantísima aclaración previa: La importancia de la opinión vertida en este artículo en relación al tema de la lengua no radica en quien la emite, puesto que yo les aseguro que no estoy capacitado para ponerme al nivel de los filólogos que tienen los estudios necesarios para hablar con autoridad de este tema. La verdadera importancia radica en los perversos intereses políticos y económicos que se hallan detrás de todo esto y cuya arma fundamental es la imposición de la lengua catalana. Pero esto no es nuevo.
Estamos en un proceso iniciado hace unos cien años, continuado en los últimos años gracias a los principales partidos políticos (incluido el mío) y que culminará, si no reaccionamos, dentro de unos veinte años, cuando ya nada se podrá hacer por la verdadera lengua de esta tierra, porque los políticos de turno, los colegios, los institutos y la Universidad habrán culminado el proceso. Conviene destacar aquí unas palabras pronunciadas a principios del siglo pasado por el Presidente de la Diputació de Barcelona y, más tarde, de la Mancomunitat de Catalunya, D. Enric Prat de la Riba: “...hagamos como los ingleses con su Gran Bretaña, flor de imperio que está a punto de surgir; hablemos de la Cataluña grande, que no es el Principado solamente, ni Mallorca, ni el Rossellón, ni Valencia, sino Valencia y Mallorca y el Principado y el Rossellón y todos a una. Todos somos unos, todos somos catalanes... y para llevar a cabo esta filosofía hay que dominar por la fuerza de la cultura, servida y sostenida por la fuerza material; es el imperialismo moderno, el imperialismo integral, el de las grandes razas fuertes de ahora.”
Dicho esto, basándome en los extraordinarios trabajos de los eruditos en lengua e historia balear D. Miguel Garau, D. Mariano Bendito y del Catedrático y Filólogo D. Juan Vanrell, Presidente de la “Acadèmi de sa Llengo Baleà”, los motivos por los que creo que debemos defender la absoluta independencia del balear respecto del catalán, pese a tener raíces comunes, son los siguientes:
1. Desde el punto de vista GRAMATICAL:
En los años 1533, 1595, 1812 y 1840 D. Juan Pastrana, D. J. Binimelis , D. Antonio Cervera y D. Pere Antoni Figueras, respectivamente, publicaron las primeras gramáticas mallorquinas, aunque en 1496 ya encontramos una gramática mallorquina-lemosina escrita por D. J. Dameto. Por su parte, en 1780 los Hermanos Antonio y Juan Ramis i Ramis y en 1786 D. Antoni Febrer i Cardona, hicieron lo propio con las menorquinas.
Pero fue en 1835 cuando la gramática mallorquina de D. José Amengual fue difundida y estudiada en los colegios de la isla. Dicha gramática fue revisada y reeditada en 1872 por el mismo autor, y fue denominada “mallorquina” porque, durante esos años y hasta la primera República española, Baleares ostentaba el título y nombre de Reino de Mallorca.
En cambio, hasta 1.870 sólo se sabe de dos ediciones gramaticales la de la lengua catalana, una de D. Ignaci Ferreres, en 1.827, y otra de Antonio de Bofarull, en 1.874. Y fue en 1.917 cuando se retribuyó monetariamente a D. Tomás Forteza i Cortés para que transformara su gramática de la lengua mallorquina, editada previamente en 1.890, en gramática de la lengua catalana, la cual fue la base de las futuras ediciones.
Sin embargo, hasta 1918 no se publica por Pompeu Fabra la primera gramática catalana aceptada por el Institut d’Estudis Catalans.
Es importantísimo tener en cuenta que las gramáticas marcan la fecha de nacimiento de una lengua como idioma. Por eso, resulta que no podemos hablar de la existencia del idioma francés hasta el siglo XV en que se publicó su gramática, ni del idioma castellano hasta el mismo siglo, ni del idioma alemán hasta el siglo XIX en que los hermanos Grimm editaron la gramática de la lengua alemana, ni del idioma italiano hasta 1860.
Pues bien, si las gramáticas marcan la fecha de nacimiento de una lengua como idioma, ¿Qué idioma nació antes, el mallorquín (o balear) o el catalán? Evidentemente, el mallorquín.
Exactamente lo mismo ocurre con los primeros diccionarios ya que fueron anteriores los mallorquines a los catalanes y con la universidad, ya que el Reino de Mallorca contó con universidad mucho antes que Barcelona.
En los años 1533, 1595, 1812 y 1840 D. Juan Pastrana, D. J. Binimelis , D. Antonio Cervera y D. Pere Antoni Figueras, respectivamente, publicaron las primeras gramáticas mallorquinas, aunque en 1496 ya encontramos una gramática mallorquina-lemosina escrita por D. J. Dameto. Por su parte, en 1780 los Hermanos Antonio y Juan Ramis i Ramis y en 1786 D. Antoni Febrer i Cardona, hicieron lo propio con las menorquinas.
Pero fue en 1835 cuando la gramática mallorquina de D. José Amengual fue difundida y estudiada en los colegios de la isla. Dicha gramática fue revisada y reeditada en 1872 por el mismo autor, y fue denominada “mallorquina” porque, durante esos años y hasta la primera República española, Baleares ostentaba el título y nombre de Reino de Mallorca.
En cambio, hasta 1.870 sólo se sabe de dos ediciones gramaticales la de la lengua catalana, una de D. Ignaci Ferreres, en 1.827, y otra de Antonio de Bofarull, en 1.874. Y fue en 1.917 cuando se retribuyó monetariamente a D. Tomás Forteza i Cortés para que transformara su gramática de la lengua mallorquina, editada previamente en 1.890, en gramática de la lengua catalana, la cual fue la base de las futuras ediciones.
Sin embargo, hasta 1918 no se publica por Pompeu Fabra la primera gramática catalana aceptada por el Institut d’Estudis Catalans.
Es importantísimo tener en cuenta que las gramáticas marcan la fecha de nacimiento de una lengua como idioma. Por eso, resulta que no podemos hablar de la existencia del idioma francés hasta el siglo XV en que se publicó su gramática, ni del idioma castellano hasta el mismo siglo, ni del idioma alemán hasta el siglo XIX en que los hermanos Grimm editaron la gramática de la lengua alemana, ni del idioma italiano hasta 1860.
Pues bien, si las gramáticas marcan la fecha de nacimiento de una lengua como idioma, ¿Qué idioma nació antes, el mallorquín (o balear) o el catalán? Evidentemente, el mallorquín.
Exactamente lo mismo ocurre con los primeros diccionarios ya que fueron anteriores los mallorquines a los catalanes y con la universidad, ya que el Reino de Mallorca contó con universidad mucho antes que Barcelona.
2. Desde un punto de vista de la ESTRUCTURA LINGÜÍSTICA:
Todos los idiomas se sustentan sobre unos pilares comunes en su denominación pero distintos en su contenido y que, a su vez, son unos sistemas de signos donde se pueden apreciar las diferencias entre idiomas. A todo este conjunto se le llama estructura lingüística. Dichos pilares son el fonológico, el morfosintáctico y el semántico, y su estudio comparativo demuestra las clarísimas diferencias entre el mallorquín (o balear) y el catalán, aunque procedan de un tronco común. Dichas diferencias se encuentran en los sonidos, en la acentuación, en los artículos, en las preposiciones, en las conjunciones, en los verbos, en el significado de las palabras, etc.
Todos los idiomas se sustentan sobre unos pilares comunes en su denominación pero distintos en su contenido y que, a su vez, son unos sistemas de signos donde se pueden apreciar las diferencias entre idiomas. A todo este conjunto se le llama estructura lingüística. Dichos pilares son el fonológico, el morfosintáctico y el semántico, y su estudio comparativo demuestra las clarísimas diferencias entre el mallorquín (o balear) y el catalán, aunque procedan de un tronco común. Dichas diferencias se encuentran en los sonidos, en la acentuación, en los artículos, en las preposiciones, en las conjunciones, en los verbos, en el significado de las palabras, etc.
3. Desde un punto de vista HISTÓRICO:
Antes de la conquista romana de las Islas Baleares, la lengua hablada en las mismas fue evolucionando como consecuencia de los distintos colonizadores o conquistadores (dorios, fenicios, griegos, sardos, corsos, íberos, celtas y cartagineses).
Con la conquista romana se introdujo la lengua latina, la cual, al mezclarse con la lengua anterior, hizo evolucionar de nuevo a nuestra lengua. Al dividir los romanos Hispania en seis provincias (una de las cuales era la baleárica) nuestra lengua pasó a llamarse “balearico eloquio” o lengua balear.
Nuevos enriquecimientos de la lengua balear tuvieron lugar con los vándalos, el imperio Bizantino y los godos.
Al ocupar los musulmanes las Islas Baleares respetaron y enriquecieron la lengua y costumbres existentes hasta entonces. Es a partir de esta época (y hasta el siglo XIX) cuando nuestra lengua empieza a llamarse “romans mallorquí”, con sus variedades correspondientes a Menorca, Ibiza y Formentera, debido a la aparición nominal de Reino de Mallorca.
Antes de la conquista romana de las Islas Baleares, la lengua hablada en las mismas fue evolucionando como consecuencia de los distintos colonizadores o conquistadores (dorios, fenicios, griegos, sardos, corsos, íberos, celtas y cartagineses).
Con la conquista romana se introdujo la lengua latina, la cual, al mezclarse con la lengua anterior, hizo evolucionar de nuevo a nuestra lengua. Al dividir los romanos Hispania en seis provincias (una de las cuales era la baleárica) nuestra lengua pasó a llamarse “balearico eloquio” o lengua balear.
Nuevos enriquecimientos de la lengua balear tuvieron lugar con los vándalos, el imperio Bizantino y los godos.
Al ocupar los musulmanes las Islas Baleares respetaron y enriquecieron la lengua y costumbres existentes hasta entonces. Es a partir de esta época (y hasta el siglo XIX) cuando nuestra lengua empieza a llamarse “romans mallorquí”, con sus variedades correspondientes a Menorca, Ibiza y Formentera, debido a la aparición nominal de Reino de Mallorca.
Y así llegamos a 1229. Uno de los típicos argumentos de los que defienden que en Baleares se habla catalán se basa en una supuesta repoblación de las islas por parte de catalanes con la venida del Rey Jaime I y años posteriores. Dicha teoría carece de todo fundamento, pues ni siquiera consta en la Crónica del Rey. Además, sólo para repoblar la ciudad de Palma no hubiese bastado toda la población de Barcelona, al tener esta no más de quince mil habitantes en esa época, mientras que sólo Mallorca tenía cerca de sesenta mil. Pero es que además, de los hechos posteriores se demuestra la falta total de vestigios catalanes en Baleares: no hay coincidencias arquitectónicas, ni en los nombres propios, ni en los nombres de ciudades o pueblos, ni en la música o bailes, ni en la vestimenta, ni en la gastronomía, etc.
Tampoco el Rey Jaime I de Aragón trajo el catalán, sencillamente porque este no existía como tal. El Rey hablaba romance aragonés, romance montpellerés y latín, y escribía en latín y en lemosín por ser lenguas al uso culto. Así, Jaime I, en el libro de la historia de su vida, escrito en lemosín por el propio monarca, nos dice que al tener que hablar con los nativos de Mallorca, no tuvo la necesidad de un traductor. Sin embargo, con los emisarios del Wali de Mayúrqa (Mallorca), si que tuvo necesidad de un intérprete versado en lengua árabe.
Por supuesto que por ningún lado aparece el catalán, como tampoco aparece en el “Llibre de las Franquessas”, ni en el “Llibre des Repartiments”, ni en “Llibre dels Cabreus”, ni en el “Llibre des Feyts”, libros escritos todos ellos en lemosín.
Tampoco el Rey Jaime I de Aragón trajo el catalán, sencillamente porque este no existía como tal. El Rey hablaba romance aragonés, romance montpellerés y latín, y escribía en latín y en lemosín por ser lenguas al uso culto. Así, Jaime I, en el libro de la historia de su vida, escrito en lemosín por el propio monarca, nos dice que al tener que hablar con los nativos de Mallorca, no tuvo la necesidad de un traductor. Sin embargo, con los emisarios del Wali de Mayúrqa (Mallorca), si que tuvo necesidad de un intérprete versado en lengua árabe.
Por supuesto que por ningún lado aparece el catalán, como tampoco aparece en el “Llibre de las Franquessas”, ni en el “Llibre des Repartiments”, ni en “Llibre dels Cabreus”, ni en el “Llibre des Feyts”, libros escritos todos ellos en lemosín.
Fue a partir de la conquista del Reino de Mallorca por Jaime I cuando nuestra lengua vernácula, llamada ya romans mallorquí, se enriqueció con la aplicación de las normas de escribir que ya disponía el lemosín, como lengua mucho más culta y desarrollada gramaticalmente.
Por último, por si no ha quedado del todo claro el por qué de la denominación de Balear, debemos acudir al dictamen de la Academia de la Lengua Balear de fecha 5 de octubre de 2005, firmado por su presidente, el Catedrático y Filólogo D. Juan Vanrell, en el que se dice que la lengua propia de nuestras islas “fue conocida con la denominación de balear desde la época romana hasta el siglo XII y que posteriormente fue llamada mallorquina hasta el XIX, porque las Baleares conformaron durante ese periodo el Reino de Mallorca. Que en la actualidad, denominándose ese reino Comunidad Autónoma de las Islas Baleares, es por lo que recuperamos el histórico nombre de Balear para su lengua. Que esta lengua es única y diferenciada de las demás lenguas neolatinas y románicas. Que tiene su específica gramática desde hace casi dos siglos. Y que en estos tiempos de globalización que nos ha tocado vivir, debemos conseguir de los nuevos políticos que han surgido, que el pueblo deje de ser analfabeto de su lengua vernácula, y de ser ignorante de su verdadera historia”.
Por último, por si no ha quedado del todo claro el por qué de la denominación de Balear, debemos acudir al dictamen de la Academia de la Lengua Balear de fecha 5 de octubre de 2005, firmado por su presidente, el Catedrático y Filólogo D. Juan Vanrell, en el que se dice que la lengua propia de nuestras islas “fue conocida con la denominación de balear desde la época romana hasta el siglo XII y que posteriormente fue llamada mallorquina hasta el XIX, porque las Baleares conformaron durante ese periodo el Reino de Mallorca. Que en la actualidad, denominándose ese reino Comunidad Autónoma de las Islas Baleares, es por lo que recuperamos el histórico nombre de Balear para su lengua. Que esta lengua es única y diferenciada de las demás lenguas neolatinas y románicas. Que tiene su específica gramática desde hace casi dos siglos. Y que en estos tiempos de globalización que nos ha tocado vivir, debemos conseguir de los nuevos políticos que han surgido, que el pueblo deje de ser analfabeto de su lengua vernácula, y de ser ignorante de su verdadera historia”.
Con este artículo espero haber sido capaz de aclarar los motivos de mi posicionamiento en este tema, aunque, el motivo principal que me ha llevado a iniciar esta bonita empresa es la absoluta convicción de que defendiendo el balear con sus modalidades de mallorquín, menorquín e ibicenco, defiendo el sentir mayoritario de los habitantes de nuestras queridas Islas Baleares.
Imprimir
domingo, 2 de marzo de 2008
Clar i català: no formam part des "Països Catalans"

Com diuen es catalans: "Clar i català!". Segons s'Enciclopèdia Catalana, ses Balears no formam part des "Països Catalans". Se nota que sa feina que feim es gonelles i ets anticatalanistes comença a tenir qualque profit.
Vos pos s'enllaç: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0048266
"els Països Catalans
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer). "
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer). "
I més abaix: "a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellanoaragonesa del País Valencià."
Resumint: ses Balears no hi apareixen, per tant, no som part des "Països Catalans", per molt que a altres capítols de sa mateixa enciclopèdia sí que mos hi fiquin, si a sa definició no hi sortim, no hi florim res de res.
Clar i català! Ses Balears, de moment, estam fora de perill. Emperò, hem d'estar alerta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

