jueves, 15 de mayo de 2008

Sa farsa d'en Delgado (I)


I sí, pot resultar estrany que jo, que en aquest mateix blog he penjat s'artícul-declaració de principis d'en Delgado, ara digui que se tracta d'una farsa. I ho pens, de bon de veres, i ara diré perquè.

En primer lloc que quedi clar: sí que hi estic d'acord en que es pares tenen dret de triar sa llengo en sa qual es fills han d'esser educats, ja que sa Constitució ho deixa ben clar en tema de llengos oficials, i perquè, mos agradi o no, formam part d'Espanya, i segons sa Constitució hem de sebre es Castellà (ho resumesc en Castellà, que ès realment lo que hem de sebre).

També hi estic d'acord en que es nom de sa llengo s'ha de canviar a s'Estatut de sa CAIB, i això ès una cosa molt important: no ès lo mateix dir-se Miquel que Miquel Àngel o Joan, i si Catalans i Valencians li diuen a ses seues llengos "Català" i "Valencià", noltros no serem més bàmbols-betzols i li direm Balear, com a nom que reuneix ses parles mallorquines, menorquins i eivissenques, i a cada illa se li dirà es nom de s'illa, ès a dir, Mallorquí a Mallorca, Menorquí a Menorca i Eivissenc a Eivissa.
Lo que queda, pactes amb nacionalistes i que governi sa llista més votada ja m'ès igual, tammateix es polítics sempre se guien per altres interessos.

També estic content que qualcú haja recollit un interès per sa llengo de Balears i que trasladi es sentiment de molts de ciutadans per no perdre ses nostres formes de xerrar i ses nostres gramàtiques antigues.

I, per acabar, també estic an es 100% d'acord amb s'artícul que va escriure an es diaris de Balears, històricament sé qui hi ès darrera i sé que no menteix, i filològicament no hi estic d'acord, perquè ja he xerrat en contra des membres de "S'Acadèmi" i sa seua gramàtica.

Emperò, tot això fa un "tufillo" estrany, qualcuna cosa no m'acaba de quadrar en tot això, i en pròxims atículs d'aquesta sèrie intentaré desgranar perquè pens així. No tot pareix tan net com mos ho presenten i això fa aigos per un parell de bandes. Aquí vos diré on no me quadra sa cosa.

Força Mallorca!

miércoles, 14 de mayo de 2008

El Mallorca revoluciona sa capital des Països Catalans


El Mallorca, diumenge passat, va revolucionar sa capital des Països Catalans, Barcelona, guanyant per 2 a 3 al Barça a ca seua, en ple Nou Camp/Camp Nou.

Sabeu què? Estic content que ses colònies, que ès com mos anomena es venut catalanista que té sa revista "El Temps" i a sa qual escriu aquell que mos califica d'"imbècils i fills de puta", en S. Alzamora, facem revolucions a sa metròpoli gran, a Barcelona, sa nostra capital. Ah, per si de cas hi ha cap "curt de gambals", escrivia en tò irònic.

Així com en es seu dia vaig escriure aquí, que en Schuster se n'havia de anar a prendre pes cul, ara lo mateix dic pes Lobby i pes mallorquins que són del Barça i que s'estimen més que el Mallorca perdi davant el Barça: si vos pica, vos gratau ben fort.


FORÇA MALLORCA!

domingo, 4 de mayo de 2008

Mercaders de sa Corona d'Aragó


Lliggam l’argument de la manipulacio: “Les naus que des del triangle Ciutat de Mallorca-València-Barcelona… es deien catalanes, perquè els seus mariners i mercaders parlaven català.

Fins al segle XVII, els cònsols de catalans, tant a Nàpols i Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears i representaven indistintament els interessos dels uns i dels altres.”. L’autor de l’argument es, per a variar, l’“il·l·lustrissim” Ferrando. El lloc a on consta, es el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.

Anna Unali, professora d’“Historia del comerç i la navegacio medievals” en la “Facoltà di Scienze Umanistiche” de l’Universitat de “La Sapienza” de Roma, escriu en la p. 313 del seu llibre “Marineros, piratas y corsarios catalanes en la baja edad media”: “El comercio catalán había impuesto su dominio en el ámbito mediterráneo, con periodos de mayor o menor prosperidad entre los siglos XIII y XV adquiriendo una posición de primer plano en el interior de las comunidades que formaban parte de la Corona de Aragón, tanto fue así que normalmente el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses quienes además reconocían en la elección del cónsul catalán, efectuada en cualquier ciudad del Mediterráneo, la expansión de la propia potencia mercantil”.

Vegem que la manipulacio es manifesta clara i rotundament. Si segons Ferrando “…es deien catalanes, perquè… parlaven català...” i Anna Unali afirma que “…el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses…”, podriem preguntar-nos: ¿Per que amaga Ferrando que “…el término catalán servía para denominar a… aragoneses…? ¿Parlarien català els aragonesos? I es que la realitat no te res a vore en els desijos i maganches dels catalanistes.

Per a que no puga dir-se que unicament enfrontem dos opinions, per molt que una d’elles siga la d’una especialista (Unali) i una atra, la d’un enredrador professional (Ferrando), anem a constatar-ho en documentacio original. La documentacio que destapa l’engany es troba en el llibre “Manuel des consuls” de Alexandre Miltitz. Escomencem pel dia “XVII Kal. Septembris, anno Domini millessimo ducentessimo sexagentesimo sexto” (1266), quan Jaume I, “Nos Jacobus, Dei Gratia…” concedi al Consell de la ciutat de Barcelona el privilegi de nomenar als consols dits “d’ultramar”, “damus et concedimus plenam licentiam et potestatem Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae, paesentibus et futuris, quod ipsi auctoritate nostra ponant et eligant singulares annis Consules, secundum voluntatem dictorum consiliarorum et procerum, in navibus et lignis ad partes ultramarinas nabegantibus”.

La jurisdiccio d’eixos consols, s’extenia sobre tots els subdits de la corona d’Arago “Qui consules habeant plenam jurisdictionem ordinandi, gubernandi, compellendi, ministrando, puniendo et omnia alia faciendi super omnes personas de terris nostris ad ipsas partes ultramarinas navigantes…”. El dia “VIII. Idus Augusti, anno Domini millessimo ducentessimo sesagessimo octo” (1268), amplià la potestad dels “Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae”, per a triar els consols “…in partibus ultramarinis et in terra de Romania…”, manant “…quod omnes subditi nostri, tam mercatores quam alii, teneatur firmare et respondere in posse dictorum consulum per vos electorum”.

Els catalans continuaren arreplegant privilegis per a tindre la potestad de nomenar consols en totes les terres a on els fora possible. Aixina, per eixemple, en decembre de 1321, el conseguiren del rei Jaume II, per a Cerdenya i Corcega “…in insulis et locis quibus volueritis Regni nostri Sardiniae et Corsicae.” Mario del Treppo en la p.21 de “Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalana-aragonesa al segle XV”, escriu que els catalans havien sabut “…assegurar-se’n els millors avantatges amb el suport de la monarquia”. Per la p.472 de “Anuario de estudios medievales” (1964), sabem que en 1273 s’utilisa l’expressio “consul catalanorum et aliorum hominum terre nostre”, es dir “consol dels catalans i dels atres homens de la nostra terra”.

En la p. 594 de “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes…” de Capmany es reproduix l’expressio “consul catalanorum et aliorum naturalium et fidelium dicti domini regis Aragonum”, es dir “consol dels catalans i d´atres naturals i fidels del dit senyor rei d’Arago”. En la p. 58 del llibre de Mario del Treppo trobem “consul cathalanorum et aliorum fidelium et naturalium serenissimi domini regis Aragonum”. I dits consolats foren coneguts per “consulatus catalanorum”. Com deixà establit Jaume I, la seua jurisdiccio s’extenia “super omnes personas de terris nostris”, lo qual evidentment incloia als aragonesos, desmontant-se qualsevol vincul ensomiat per Ferrando i relacionat en la llengua.

Eren “de catalans”, no perque als qui representaren foren nomes catalans, o parlaren català, sino a soles perque els catalans tenien el privilegi de nomenar-los, en representacio de la Corona d’Arago. Comprovem com quan Ferrando diu que els “cònsols de catalans… tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears”, obviant als d’Arago mentix a miges. Jean Cocteau digue que “un got de vi mig buit es lo mateix que un mig ple, pero que una mentira a miges de ningun modo es una mija veritat”, resultant una gran mentira, que es convertix en una vergonyosa ferramenta per a la manipulacio.

Rafael Narbona Vizcaíno, confirma lo expost, quan en “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” escriu (p.159): “La primera noticia que tenemos de la existencia de un consulado catalán en Roma es del 12 de julio de 1484 y se refiere al nombramiento de Nicolau Pujades, mercader barcelonés para cubrir el cargo de cónsul en dicha ciudad. En el acta de nombramiento, realizada por los conselleres de Barcelona, se especifica que el área de jurisdicción del oficial abarcaba el territorio del distrito de Roma y se aplicaba a las embarcaciones, a los patrones y a las mercancías pertenecientes a cualquier súbdito de la Corona de Aragón”.

Demostrada la mentira de l’“il·l·lustrissim”, hem de saber, que, a partir d’ella, s’han fet desficaciades i interessades interpretacions de cites, pretenent demostrar una suposta conciencia nacional catalana dels valencians, que no soporten un minim analisis. Ho vorem.

Agustí Galbis

viernes, 2 de mayo de 2008

El sentido común y las lenguas romances

La Ciencia sin sentido común deja de ser ciencia, y sobre todo si estamos en tema de una ciencia social como la lingüística. No es discutible que lenguas romances, románicas o neolatinas, son una familia indoeuropea de lenguas relacionadas entre sí y que “históricamente” aparecieron como evolución del latín vulgar hablado por el pueblo, lengua de la calle.

Otra afirmación indiscutible: la evolución fonética natural de las lenguas, inclusive la latina, explica las diferencias importantes entre algunas lenguas romances, dado el “tamaño” del Imperio romano y la ausencia de una norma gramatical y literaria única. Más claro, cada territorio del Imperio tuvo “latines vulgares” que inclinaron sus preferencias dispares: aragonés, catalán, valenciano, italiano, portugués, rumano… prefirieron “casa”; el francés prefirió “maison”; y el sardo, “domus”. ¡Pues, qué bien! Imaginemos, para llegar a nuestra lengua valenciana (y la mallorquina) sin despreciar otros flecos importantes (rumano y sardo, romanche, ladino y friulano), que al dar la vuelta al “arco”, los romanos se encuentran con unos pueblos que “hablan” sus propias lenguas, porque no son mudos: la lengua occitana, lengua de oc (sucesivamente languedociano, provenzal, auvernés, lemosín y vivaro-alpin), la lengua hablada en Cataluña, Aragón, Castilla y Valencia, que aún no tiene nombre, que puede ser parecida, para entenderse, pero que es diferente, con importante sustrato ibérico.

No puede ni debe olvidarse que durante la romanización desconocemos influencias godas y árabes. Tampoco, que durante esos seis siglos, ningún científico moderno de la lengua catalana se atreve a decir que el romance catalán primaba sobre los demás y que nos llegó a los valencianos, que seguíamos “hablando” como Dios y el latín nos daban a entender.
Los sustratos, a partir de ese momento, como antes, siguieron jugando un importante papel en la diferenciación de las lenguas romances, según los pueblos que sucesivamente se fueron implantando en sus territorios respectivos sin conseguir imponer su lengua, que sí pudo dejar y dejó trazas importantes. Así los godos-visigodos y los árabes. Se dice, y no lo he comprobado, que unas 4.000 palabras del árabe han pasado al castellano, y pienso que también al valenciano. Anoten la conservación o supresión del artículo: al-quun=algodón=cotó; al harubah=algarroba=garrofa; al diwan=aduana=duana.
Sin hacer tabla rasa, demos un salto de otros seis siglos, para plantarnos en 1238 (o Mallorca en 1229). La teoría de que los repobladores catalanes nos enseñaron el catalán, ha sido respondida con ironía de que en Valencia (o en Mallorca) no eran mudos; pero no es que por accidente fueran mudos en el siglo XIII, es que llevaban muchos siglos “hablando”. Decir que el “romance catalán” es la madre del “romance valenciano”, no pasa de ser una injusticia histórica hacia tantos valencianos moros-cristianos que hablaban su “romance”, como los aragoneses el suyo, los castellanos el suyo, los navarros el suyo, y por supuesto… los catalanes el suyo. Cada cual el suyo sin la más mínima imposición, ni obligatoriedad.
Quizá sería de sentido común, al menos relativo, decir: que los romanos antes de llegar a Cataluña, pasaron por Occitania; que los catalanes nunca enseñaron a los occitanos su lengua occitana; y que podría ser que los occitanos enseñaran la suya a los catalanes. Pero tal afirmación es tan absurda como la de teorizar que los valencianos hablamos catalán gracias a los repobladores catalanes. Y es absurda porque también nos repoblaron aragoneses, occitanos, navarros, castellanos y otros extranjeros. Seguiré.

Vicente L. Simó Santonja


Imprimir