sábado, 23 de abril de 2011

D'abril de 1892 a abril del 2011: seguim pensant igual - Pep d'Aubenya

 
LA LLENGUA MALLORQUINA
ARTICLE DEDICAT À LA SENYORA DOÑA MANUELA DE LOS HERREROS Y SORA DE BONET


Ma pàtria n'es camp florit
des d’es vall fins a la serra
y sa llengua de ma terra
tots sos perfums n' ha cullit.
MANUELA DE LOS HERREROS.

ELS guerrers que conquistaren Mallorca dins els sigles 12 y 13 vengueren de nacions varies que parlaven distints idiomes. Pisans, catalans, aragonesos y altres aventurers del mitjorn de France compongueren ses espedicions que en dues vegades distintes y amb més de cent anys de diferencia asaltaren ses murades de la ciutat principal y única de l'illa. Els possehidors d'ella eran moros en sa major part, haventhi axi mateix dins son interior descendents dels antichs pobladors de Mallorca y d’altres conquistadors que la s'havian feta seua en los primers sigles de la era cristiana. Aquests parlavan un idioma que no podem sebre noltros quin seria, perquè rés ecsisteix d'aquell antich temps: mes els moros parlàvan l'àrab, juntament amb la llengo anomenada franca, mescolansa de paraules de tots els idiomes de la costa del Mediterrá, pròpia de navegants y mercaders, importada dins s'illa p'els molts de mariners qu'anavan venian y comerciavan per les terres de llevant, ò p'els mateixos pirates moros mallorquins. De totes aquestes llengos, ses més parlades, dins Mallorca en aquella època degueren essér l'àrab, el català, s'antich idioma d’Aragó, s'italià y ses llengos del Rosselló, de Marsella y de Languedoc particularment l'anomenada llemosina.
Sa mescla y confusió de tants d'idiomes y dialectes poch després de conquistada s'illa, fonch causa de que quant se consolidà, a principis del sigle 14, el reyne de Mallorca, se constituhis també dins ella una llengo nova qu’ amb el temps se fé general dins tota s’illa, prenguent formes pròpies y acomodades à ses necessitats de la terra y fets del país; llengo composta de paraules catalanes, llemosines, aragoneses, arabes, italianes y altres, juntament amb les ja arrelades dins la terra, entre ses quals s'en conservaven encara d'hebrèes, fenícies, gregues y romanes. Aquesta nova llengo, poch alterada desd'aquella fetxa, es sa que té es nom de llengo mallorquina.
Si es dialecte ò si es idioma, poch fà axò à n' es nostro cas. Sa retxa que separa els idiomes dels seus dialectes no està ben determinada. Jo crech que sols deuen haver d'ésser considerats com à dialectes aquelles llengos que tenen petites variants del idioma á ne que perteneixen, com per ecsemple s'andalús en referència al castellà; més, dues llengos qu'els qui les parlan no s'entenen bé no deuen haver de ésser considerades may la una com à dialecte de l'altra. La llengo mallorquina no crech que puga ésser considerada may com à diafecte de cap llengo del continent, perquè son moltes ses variants que d'elles la separan, y per aquest motiu l'hem de considerar com idioma.
Que el sollerich y el pollensi y s'ervisènch y el mahonés sian considerats com á dialectes de sa llengo mallorquina, res hi ha que dir per los molts de punts de contacte que tenen amb sa llengo mare; però son massa pronunciades les diferencies que mostra, comparada amb les de Castella y fins á un cert punt amb les de Valencia y Catalunya, per haver d' esser considerada com à dialecte d' aquestes llengos.
Molts han volgut batiar la mallorquina ab lo nom de catalana per les moltes paraules adoptades d'ella y per sa semblansa que amb ella té; mes no deixa de presentar grans diferencies en molts de noms, de verbs, d'articles, fraseologia y construcció, y sobre tot en sa pronunciació, per poder pretenir que no tant sols no es dialecte de la catalana sinó que es un idioma diferent d'ella, per més que tengan les dues molts de punts de contacte. Seran, si se vol. dues germanes filles d'una mateixa mare, de fisonomia molt papescuda, fins y tot bessones, però l'una llengo es molt diferenta del altra, y en tant es axí, en quant els catalans no acaban de comprendre, per bé qu'escolten, tot lo que parlan dos mallorquins quant aquests conversan com si se trobassen dins caseua, ni tampoch els mallorquins entenen bé l'idioma català, y manco si son escrits moderns, particularment en poesia. Antigament, totduna de conquistada l'illa podia passar com à dialecte de la catalana la" llengo que's parlava a Mallorca, perquè en veritat essent molts dels seus pobladors catalans, eran poques encara les variants ó diferencies de les dues, però el català ha variat molt del català que se parlava el sigle 12; á causa del gran comèrs de Catalunya y tracto continuat amb castellans y francesos; mentres que el mallorquí no sols ha conservat lo bò d'aquella antigua llengo y de les que trobà parlades dins l'illa, sinó qu'ademés ha hagut de crear moltes frases pròpies y necesaries dins l'aislament en que l'han ten-guda la pèrdua del seu comers llevanti y les moltes desgracies que demunt ella pesaren desde que dexá d'esser regne dins el sigle 14, fins el comensament del present en qu'ha vist la seua regeneració.
Si les dues llengos haguessen d' ésser considerades la una com à dialecte de l'altre, correspondria el nom d'idioma a sa que manco s'hagués separat del antich llenguatje del sigle 13, y no creym que la mallorquina s'en haja separat tant com la catalana; y com les matexes rahons que noltros hem alegades abans, les alegrarian els catalans per provar que la catalana no es cap dialecte de la nostra Ilengo, vendrian ells matexos à demostrar que les dues llengos deuen considerarse com à idiomes diferents.
El caràcter dels habitants d'una comarca influeix poderosament en la formació de la seua llengo.
El dels catalans es actiu, pronte, emprenedor, industriós y creador; per axò s'ha anat creant ò formant un idioma enèrgich y acentuat. El mallorquí, que ni es actiu ni emprenedor (parlam en general) ha desvirtuat aquelles condicions ab la indolència, imaginació y poesia heredades dels moros, y ab lo dolce far niente que li dexaren els italians; y per aquest motiu el seu idioma s'ha anat fent curt, melós y figurat. El clima del país hi té molta part y acció. Se sap que ses aygues de Catalunya son sa major part ferruginoses y se sap també que Mallorca es una terra ahont reynan moltes homitats: el ferro dona molta vida y actividad á ses sanchs, y s'homitat afluxa tots els muscles del cos.
 
MALLORCA ademés es una terra que no s'asembla á ses altres. Solitària al mitx de les ones, enrevoltada de còstes braves, amb un cel mes pur qu' els altres per lo molt ventilat, amb muntanyes de fisionomia tan pròpia que la fan conèixer d'enfora, totduna que pòt ésser descuberta desde el mar; amb una vegetació plena de vida que le cubreix fins en ses mes altes penyes, és tan diferent dels demés paissos del continent que sa fisionomía dels seus habitants, ses seues costums y mòdos de viure, y fins es seu vestit, no poden dexar d'essèr peculiars d'ella mateixa, y tan diversos y originals que cridan s'atenció dels forasters fins a n' el punt de que un cèlebre geógrafo català desprès d' haverla visitada deya qu'el mon se componia de sis parts «Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania y Mallorca.» Encara que ecsagerada aquesta espresíó y dita amb sentit humorístich, no deixa de tenir una part de veritat. Axò fá qu'els mallorquins viscan d'una manera divèrsa á la dels altres paissos, pensen també de diferent manera y tengan idees pròpies que no tenen rès que veure amb ses idees dels seus veynals.
Que té d'estrany pues qu'aquestes sensacions, costums y pensaments variats, desconeguts fins á un cert punt dels altres, hajan infiuit en sa contestura des seu idioma y sia aquest molt diferent del que se parla à ses costes d'Espanya y France baix dels noms de valencià, català, provensal y patuà?
La llengo inallorquina es poch coneguda,axi còm es pòch coneguda s'illa de Mallorca; y diré més encara, es pòch coneguda y pòch apreciada dels mateixos mallorquins que no li professan aquell amor y reverencia que professarli deurian, ni li guardan aquell respecte que se mereix. La miran com à vulgar y pòch noble per espressar ses seues idees y pensaments, y en prova d'axò vaix á citar un fet que ho demostra d'una manera gràfica. A un pobre que demana llimosna, si parla en mallorquí se li diu: "Deu vos don remey"; ó l'envian á la Misericòrdia; mes si parla en forasté, quant no li fassen cas ningun, sempre li daran es titol de vostè diguentlí "Deu li don remey" y el deixaran cantar.
Axí es que el conrament de sa llengo mallorquina, no estimada ni respectada còm se deu, es molt pòch; millor diré no gens. Son molts els qui no la saben llegir y moltíssinis més encara els qui no la saben escriure. Se pòt assegurar que tothom, tothom en general, sens escepció, quant té que remetre una carta à un altre ho fa sempre en castellà, maldement no sàpia per hont hey van. Mallorquí es qui-l'escriu y mallorquí es qui l'ha de rebre; y no per axò deixa la carta d'estar escrita amb un castellà pèssim, tant pèssim que moltes vegades es intraduible p'els mes lletruts. No seria millor escriure amb la melodiosa llengua del seu país, la que sempre parlan, maldement no estigués escrita amb totes les regles del art? L'idioma mallorquí es considerat còm un idioma de per riure p'els seus paisans, fins y tot per ses personas mes ilustrades. He conegut un senyor de molt de pòndo y elevada posició, que per parlar amb mes formalidat heu feya en castellà, fins y tot amb les persones que no l'entenian. Axò era un manifest desprèci fet à la llengo nostra.
La culpa d'aquest desprèci la té el govern espanyol qu'animat d'un mal entès esperit de centralisació ha anant retirant sa vida de les extremidats per concentrarla en lo cor de la nació, esperit perjudicial en gran manera á sa prosperidat de sa mateixa nació. Desde fa cent anys que ses seues ordres tenen aquesta tendència. Amb sa supressió dels gremis quedaren anulades de fet ses enseñanses dels arts y oficis que tanta riquesa dugueren á Mallorca els passats sigles. Suprimí ses enseñanses d'arquitectura y mestres d'obres que se donavan en l'Acadèmia de Belles Arts. Suprimí també s' Universidad literària que tants de sabis havia donat a Mallorca, y per no sortir des nòstro propòsit procurà matar també sa llengua mallorquina per fer predominar sa castellana, ja privant el fer sermons en mallorquí y el que s'imprimissen llibres escrits en aquest idioma, traves estrambòtiques que venturosament han desaparescut després; més son encara vives ses que manan que ses escritures y documents oficials y semioficials no estigan escrits en mallorquí, y que á ses escoles se pari el castellà y s'esplich la llissó. en castellá. Mes per bé que plogan ordres no faran que sa llengo mallorquina no sia la que maman els infants desde son naxement ni la que parla el poble, axi còm no farán tampòch que sa terra de Mallorca camin com un barco cap a sa Península fins que's quet aferrada amb ella y deix d'ésser una roca al mitx de la mar, mirada p'el nòstro govern amb sa mateixa consideració que ses roques que devora Àfrica serveixen de presidi als malfactors. ¿I si el poble parla en mallorquí perquè no ha d'ésser ensenyat i instruit en mallorquí ó sia en la llengua que millor li puga fer comprendre les esplicacions de les matèries que 's tracta de ferlí aprendre?
¿Perque si a ses escoles primàries l'obligan á aprendre de lletgir y escriure en castellà, no li han de donar llissons perquè aprenga de llegir y escriure en mallorquí, que es el seu idioma?
Se comprendria aquesta manera d'obrar tan injusta, que desgraciadament se segueix dins totes les escoles, si la llengo mallorquina fos pobre de paraules, fosca en sos conceptes y de espressió duptosa ó extravagant Però res té d'axò. Per noltros sa llengo mallorquina es una de les millors del mon, perquè té totes les qualidats que pugan desitjarse per un idioma, com anam á demostrarho en la segona part d'aquest article.

LA nostra llengua mallorquina per més que sia poch coneguda y poch parlada, es un idioma preciós que facilita en gran manera l'aprendre amb tota perfecció les demés llengos. Lo que no succeyeix amb moltes allres. Les qualidats principals que la fan tan bona son que es dolsa, es espresiva, es concisa, es rica, es sonora y apta per expressar cualsevol casta d'afectes, sensacions, idees y sentiments, y té moltes altres qualidats que la fan estimable y digne d' esser conrada.
Es dólsa com hem dit; y per provarho basta sebre que no té cap sò ni veu forsada ni sila bes en les cuals hajan de sonar sense vocals moltes consonants plegades, com succeeix per ecsemple ab s'inglés ó ab s'alemany. No té veus de gargamella ó guturals com ses h h aspirades del àrab y del ínglés. ó ses j j del castellà.
Tampoch té els sòns nassals ni les mitjes u u de la llengua francesa, ni té tampoch les inflexions dentals de les c c y z z del castellá; Totes les veus que la componen son naturals y fàcils de pronunciar. Pareix una llengo feta aposta per no cansar el pulmó, ni fer passar pena á n' els muscles de sa boca y gargamella.
Bé ho diu la poetissa á ne qui dedicam aquest article quand dins una de les seues inspirades composicions exclama:
Axí jo 't tròb més primor
còm més te parl, llengo meua,
y de sa bellesa teua
com més va més m'enamor.
Amb a quin accent inspiras
sentiments distints y estranys!
¡qu'ets de trista quand te planys!
¡qu' ets de dolsa quand suspiras!
Hem dit també qu'era expresiva y axí ho canta també dita poetisa quand continua la citada poesia dihent:
¡Oh que bé saps expressar
l'amor que l'anima sent
y amb a quin tò tan valent
saps els teus drets defensar!
Per demostrar lo expresiva que és, afagirèm qu'ademés de moltes y riques frases de que se val per donar forsa á ses seues idees y pensaments, té moltíssimes maneres de pronunciar una mateixa paraula, en tal forma que variant el só de la veu, l'inflecció del accent y el modo de pronunciar la paraula fa que significh moltes idees diferents y casi oposades segons el tò de la seua pronunciació. Un sensill "No" pot tenir moltísimes acepcions y expressar frases enteres segons com se diu. Jo ja sé que les demés llengos varían també la significació de moltes paraules segons el modo de dirles, mes cap amb tanta abundància y variedat com la mallorquina per poder lograr el dir molt ab poques paraules.
Hem dit també qu'era concisa y basta per provarho fer notar que es una de les més abundants en monosilabos tant ó més que sa inglesa fins á n' el punt de que hi ha hagut alguns poetes que han compostes llargues poesies sense emprar mes que paraules de una sola sílaba, y ademés perquè cualsevol cosa vulga expressar ho pot fer valentse de paraules pròpies y justes, sense necesidat de tenir que valerse de rodeos y frases compostes per expresar una idea cual-sevol.
Per fer veure que la llengo mallorquina es rica mos valdrem d' alguns ecsemples. Primerament es de notar qu' els idiomes que conexem tenen un sol article: El, La, Lo, en castellà; le, la, en francès; the en inglès, etc. El mallorquí per cada genero en té dos: El y Es, La y Sa, y li serveixen per donar à conèixer amb s'article qu'aplica la importància, magnitut ó valiment del sustantiu qu'acompanya. Deym, per ecsemple: "El cel" quant volem significar el firmament ò la glòria y "Es cel" quant mos referim à un celràs ò cel pintat. Deym "El Rey", "La Reyna", per anomenar aquesta elevada autoritat y si parlam d'una carta ó d'una festa no deym mes que "Es Rey d'espases ó bastos" y "sa Reyna des ball". Anomenam La Purisima aludint à la Verge Maria y Sa Purisima si feym alusió ó referència à una de les seues figures. "La Glòria" del Cel està figurada ab "sa glòria" des Betlem. Deym també "El Papa" y "el Bisbe", y solament "Es Rector" y "es Vicari". Per la mateixa rahó deym La Seu, la Mar, la mort, y la vida, L'infern y El Purgatori, etc. y sols deym sa taula, sa cadira, s'hòmo, sa dóna, es jermà y sa jermana, etc.
Els mísatges d'una possesió sòls donan aquest article principal à L'Amo y à ningú pus.
En segon lloch la llengua mallorquina conté certes partícules que sustitueixen y simplifican en gran manera els adverbis. La combinació d'aquestes curtes partícules abrevía moltissim la frase. La paraula "En" fà referència à cosa que s'en ha parlat abans, per ecsemple: Jo'n tench. Jo'n fas. Que equival à dir: Jo tench d' aquesta cosa que parlavam. Jo fas d'aquets objectes que deyam.
"Ho" que se pronuncia moltes vegades Heu, ciñeix mes aquesta referència à un objecte determinat; axí parlant d'un fet diu un: Jo heu sé. Jo t'ho diré; que es com si digues: Jo sé lo que tu dius ó vols dir. Jo te diré lo que tu no saps ò vols sebre. Hi ò hey com se pronuncia de vegadas significa un lloch, punt ja anomenat, com: Jo hi aniré. Jo hi sé. Jo hi som, Y la concisió més notable es quant se combinan varies d'aquestes partícules, com per ecsemple: Jo'l m'en hi duré. Jo duré aquest objecte allà ahont deym. Tu t'hon hi dus. Tu dus lo que parlavan allà ahont deyam.
Podrian citar moltissims d'altres ecsemples ab tanta ó més concisió de llenguatje, però bastan els que hem consignats.

En tercer lloch la llengua mallorquina es rica en diminutius y aumentatius. Axí es que deym de grand: grandot,grandissim,grandolàs; y de petit: petitet, peliteu, petitó, petitonet, petitoneu, petitissim. Es rica també en paraules variants d'una mateixa cosa per donar à coneixe ses seus petites diferencies; per ecsemple: l'aygua que cau del cel es pluja, y pot ser: cama de aranya, brusquina, brusqueta, brusca, brusca moral, engana-pastors, aygo de bambolla, aygo de canal, aygo de sahó, aygo forta, aygo de portadores, aygada, aygat, arruxada, batuda, delobi, y fibló...
En altres coses en tenim també en gran abundància. Entre els niguls, per ecsemple, diferenciam certes clases de niguls ab los noms d'en Jordà, El bras de San Juan, En Parpal, les males dones, els fadrins de Santañí, la ciutat de Troya, En Jonoy, en Peregal, etc, etc.

EN quart lloch, fan també riquíssima la llengo mallorquina el que ses conso-nants y vocals tenen més sons que les del altres idiomes. La c sona de dues maneres; fluxa com en les paraules cá, carré, etc; y d'un modo més fort, igual á la c castellana, com en les paraules còr, còs, curt, etc. Lo mateix passa amb la g, amb la r, y amb la s. En la paraula garra sona fluxa, en la de gorch, forta: etc. Les vocals a y o tenen també dos sons, un més ubert que s'altre y la e en té tres, com se veu en la frase siguent: Déu deu dèu; amb la particularidat que essent mudes ó fluxes moltes e e e, hey ha aximatex entre elles petites diferencies de to que sols coneixen els vertaders mallorquins. La siguent frasse "Na Tereseta plena de sedes menja sebes, pebres y bledes sense frè", en que totes les a a y e e sonan mudes, presenta petites diferencies que son bastant notables, que no sols corresponen à les a a, sinó també à les e e e que les fa més ó menos fosques. Aquestes petites gradacions son males d' aprendre p'els forasters y fan que los sia tan difícil l'arribar à posehir el mallorquí de modo que parexcan nats à Mallorca.
La pronunciació de la paraula Juavert y la de la frasse "Setse jutges menjan fetge d'un penjat", delatan à cualsevol foraster maldement fassa mitx sigle que sia á l'illa.
En quint lloch devem consignar una altre riquesa que té la llengo mallorquina, que consisteix amb la abundant fraseologia que conté de significat figurat, en gran manera intraduhible. Per formarse'n una idea bastarà consignar que ademés del verbs ésser y estar, haver y tenir, que son els primers ausiliars de tot idioma, tenim noltros també com ausiliars el verbs anar, dur, fer y altres. Del verb fer solament, coneixem més de vuytcentes expressions figurades. Per ecsemple, per dir qu'un es mort, podem dir qu'ha feta mala fi, ha fet á, ha fet uy, ha fet els elems, ha fet á tots, ha fet es batagot, etc. etc., aplicable cada expressió à diferent genero de literatura y á diferenta manera de finir.
Aquesta llengo, no coneguda ni apreciada té encara moltes altres belleses y riqueses, y entre les principals la de possehir partícips masculins y femenins, axi es que deym: Es mort y es morta, se n'es anat y s'en es anada, etc. etc.
Hem dit també qu'era sonora y apropósit ó apte per expressar cualsevol casta de sensacions, afectes ó idees; ja d'una manera enèrgica, emprant paraules curtes y de sons uberts, ja en formes dolses que llenégan p'el contorn de s'oreya y van acompanyades de melodia agradabilíssima. Diuen que solament l'idioma italià es el que se presta à ésser cantat y que per aquest motiu estan escrites ab aquesta llengo les òperes. Per convencervos de que el mallorquí es també apropósit per ésser cantat, vos encarrèch que sentigueu cantar L' estrella del auba, posada en música per D. Miquel Tortell Pre.; y vos assegur que comprendreu aviat lo bé que s'adapta el mallorquí à cualsevol melodia.
Per causa de la gran sonoritat que té, se presta molt à la figura retòrica anomenada onomatopeya, perquè per imitar cualsevol casta de so, troba sempre paraules abundants que el recordan à s'oreya d'una manera material. Podria citarvos molts d'ecsemples, però crech que no hey ha necesidat de ferho.
Per acabar de convencervos de lo molt que val sa llengo mallorquina, podeu fer les dues proves siguents: Primera, traduhir un tros de prosa ó poesia mallorquina à un altre llengo, sia la que sia; y salvo alguns casos cercats aposta, vos trobareu per regla general en que perquè lo traduit tenga el mateix sentit que s'original haureu d'emprar més lletres y paraules que les qu'han estades necessàries p'el mallorquí. Segona, traduhir en mallorquí un altre escrit d'una llengo externa y moltes vegades ho podreu fer amb manco lletres.
Podíam encare treure més rahons, totes bones y convincents, per fer vos veure que la llengo mallorquina es un idioma que reuneix totes les qualidats que desitjarse pugan, mes aquest article se fa llarch y no volem cansar als nòstros lectors. Los recomanam per lo mateix que no tengan arreconada sa llengo materna. Suplicam à n'els nóstros compatricis que l'empren en tots els seus actes sempre que sia possible, que la conren, que l'escriguen, que la fassen tan popular, en totes les ocasions que se presenten, còm popular es encara dins totes les famílies de Mallorca; que fassen més cas, ò al manco, tant d'un llibre mallorquí que d' un forasté; que procuren qu' en totes les escoles d'instrucció primaria s' enseny a lletgir y escriure el nòstro hermós idioma, perquè tothom en fassa d'ell més cas que no n' ha fet fins ara.
Els vascongats tenen escoles establides per ensenyar y conrar el seu idioma. Els catalans procuran emprar la seua llengo en tots els actes possibles y fan discursos en català, y publican obres, y periodichs en català, y fins i tot tenen teatros catalans, amb gran repertori d' obres. Noltros per regla general tenim tan olvidada sa nostra llengua que de cada any anam sustituint les seues paraules propis amb les del continent, y moltes en podria citar qu' eran usuals à mitjan sigle y ara ja ningú sap que significan. No succehiría axi si la conservassem dins llibres y si la llegissem y l'escriguesem. ¡Ay! Quant acabarà aquesta desidia nostra?
Quant tendrèm una gramàtica mallorquina? ¿Quant tendrèm un vertader diccionari mallorquí? Tot estar per fer. Lo fet fins ara no passan d'ésser esforssos de més bona voluntat que de ditxós ecsit; y per anar bé no hauríam de parar fins à tenir una Acadèmia en regla de la nostra llengua.
Deu mos ho deix veure.

PEP D' AUBENYA.

jueves, 14 de abril de 2011

S'IEC segueix dalt sa figuera


En unes sorprenents declaracions an es diari "Balears", es president de sa secció filològica de s'IEC, s'eivissenc Isidor Marí, s'IEC segueix dalt de sa figuera, o a sa parra, o en es niguls, o on se vulga sense tocar de peus en terra. Aquí ho podeu lletgir.

Diu aquest bon senyor, que "cal un català comú, però no centralista". Ara??? Ara??? Ara ho deis??? Idò ja ès massa tard. Es neogonellisme no vos creu, o, al manco, jo no vos crec. Impossible. Feis tard, i quand un fa tard, molt tard, massa tard, ses coses ja no tenen remei, i o no se poden arreglar i més val la pena no tocar-ne res o ja s'ha iniciat un moviment en contra.
Es català ès centralista; es millor cronista i que va declarar sa guerra a aquest centralisme lingüístic des de Barcelona, va esser Mossèn Antoni Mª Alcover i Sureda, manacorí. Ell mateix, a ses cartes que remetia an en Pompeu Fabra ho deixava clar: "Guerra a mort, doncs, contra aquest centralisme". Ell hi estava completament en contra, i opinava que es dialecte barceloní, que en Fabra va prendre com a base per confeccionar ses gramàtiques i ortografies de sa futura "superllengua" catalana comuna, no tenia cap dret a ser aquesta base, perquè:

- 1er no en tenia cap dret
- 2on no era es dialecte més pur, sinó que era "putrefacte"
- 3er ets altres territoris de sa "llengua" no acceptarien aquestes gramàtiques
I ara, un eivissenc, mos vol vendre que "cal un català comú, però no centralista". Massa tard, me sap greu, arribau massa tard. Que en fareu res de ses nostres "modalitats", mestre?

Diu sa notícia que, des de que Mn. Alcover va presidir aquesta secció filològica, cap balear la havia tornada a presidir. Normal, si n'Alcover va haver de fogir de Barcelona amb sa seva calaixera de cap a Mallorca quand va voure en què s'anava a convertir aquesta "superllengua" i quand va voure com el tractaven en Fabra i en Prat de la Riba. Normal que cap illenc haja volgut esser-ne es president!! Amb aquell maltracte, quí ho voldria esser? Ningú!
Diu també que s'està fent una revisió normativa des "Català", que recollirà es mots de cada territori i amb una gramàtica molt extensa. Lo de recollir es mots de cada territori me pensava jo que ja estava fet. Quines paraules nostrades incorporaran a aquesta revisió? Què mos robaran ara? Acceptarà aquesta gramàtica "extensa" s'ús FORMAL de s'article salat o seguirà es Català RENEGANT d'un article seu? No en conec cap de llengo que renegui d'un article com ho fa es Català, amb beneites excuses de "formalitat" i "informalitat".
I ara diuen que respectaran ses "modalitats pròpies"!!!! Ara??? Compliran ja d'un pic amb s'article 35 de s'Estatut de sa CAIB?!?!?!?! Mos ho hem de creure?!?!?! Idò no, perquè a sa següent pregunta ja diu que ses "varietats pronominals com noltros, naltres, nosatrus, etc no tenen espai disn es llenguatge formal, només dins s'informal". Ja mos queda clar: es tòtem seguirà igual. Quedam bé diguent que ho acceptarem o que serem més oberts, però després, res de res, seguim amb lo de "formal" i "informal".
Si ès que se pensen que som beneits, homo.

domingo, 10 de abril de 2011

(In)moralitats lingüístiques d'en Ramón Aguiló (filòleg)


De vergonya s'article-carta que firma D. Ramón Aguiló Obrador, filòleg, que, sembla, que viu a Alemania. D'autèntica vergonya. 
Vaig a disseccionar-la:
Primer de tot critica en JR Bauzà per escriure sa "i" de "Mallorquí" sense accent. Correcte, té raó. Falta greu d'en Bauzà o de qui va escriure-li sa web. S'ha d'escriure "Mallorquí". 
Segon, li record que, es fet de denominar-li "mallorquí" a sa modalitat de sa llengo que empra en Bauzà no ès gens incorrecte. Li record, Sr. filòleg, que ses denominacions de "mallorquí", "rossellonès", etc no desvirtuen en cap moment sa unitat essencial de sa llengo, i això no ho dic jo, ho diu s'IEC a sa seva declaració d'Octubre de 1978. Abans de dir dois, s'informi, Sr. Aguiló. A més, emprar sa denominació "mallorquí" no ès més que dir-li a sa llengo es nom que s'ha emprat des de, per exemple, es S. XIV quand a un judici se reconeixia es parlar d'un dets intervinients com "ad modem maioricensem" o com quand en Ferran Valentí va dir que escrivia, a finals des S. XV, en "vulgar e materno mallorqui". Ho sap, Sr. Aguiló? Si ho sapigués, segur que callaria!!
Tercer, Es Menorquí té gramàtiques pròpies. Increïble, no?!?!?! Quin descubriment!! Quí ès vostè per carregar-se, d'un incult cop de bolígraf, ses obres d'en Febrer i Cardona o d'en Julio Soler? Quí ès vostè? Com s'atreveix? Poca vergonya té vostè, molt poca!! Principis generals de la llengua menorquina de 1804 d'en Febrer i Cardona o sa gramàtica menorquina d'en Julio Soler de 1858, esbucats, eliminats, per sa incultura d'en Ramón Aguiló, "filòleg". Inculte, afegesc jo. I no s'oblidi de s'ortografia mallorquina de 1812 de n'A. Cervera (que se pot trobar a google books), i de sa gramàtica mallorquina d'en J.J. Amengual de 1835.... I més i més i més...
I, per acabar, dir-mos "rancis" i "folclòrics" a aquells que, com ja feia en pep d'Aubenya a 1892, com va acabar fent Mn. Alcover fins 1932 o en Pep Gonella durants ets anys 70, que defensam ses modalitats, es nostro parlar, tot lo nostro, ès d'autèntic pocavergonya, d'autèntic inculte i de persona maleducada. Vergonya li hauria de donar. 
Per lo que ha fet, millor se calli, Sr. Aguiló. Ès millor callar i parèixer beneit que xerrar i confirmar-ho completament.

Ès ver que sa política lingüística des PP no ès gens fiable, gens. Diuen de llibertat lingüística, diuen de defensa de ses modalitats, diuen moltes coses, però des de fa ja tants d'anys i mai, mai, mai han cumplit; en Matas mos va enganyar 3 pics, en Canyelles (l'amo en Biel) mos va traïcionar, què farà en Bauzà? No me crec res de res.
Emperò, per haver de lletgir en ple diumenge una carta d'un "individu" que viu a Alemania (posa "cartas desde Alemania") i que no sap que s'Estatut, dins es seu art. 35, posa un mandat imperatiu de protecció i estudi de ses modalitats lingüístiques illenques, ja ès sa gota que fa vessar es tassó. Apart d'inculte, no coneix ses lleis de sa seva comunitat autònoma. Genial.

Genial. Genial.

Puntualitzacions entrevista El Mundo de 10/04/2011


Primer de tot vull mostrar es meu agraïment a "El Mundo" per fer-me s'entrevista i per permetre que es defensors de ses modalitats illenques, es nous gonelles d'avui en dia, tenguem certa veu dins es medis de comunicació. Gràcies an en Manuel Aguilera pes seu tracte i per haver-me cridat i fer-me s'entrevista. Moltes gràcies!

Per altra banda, dins s'article-entrevista, hi ha un parell de coses que m'agradaria puntualitzar, que si s'entrevista s'hagués feta com jo volia, ès a dir, remetent-me ses preguntes per mail i jo contestant-les, no hauria passat:

1.- Jo no som missèr. Som llicenciat en Dret, no ès lo mateix.

2.- No sé que ès un "desengrenponador", crec que es periodista ho ha escrit així. Jo li vaig dir "desengramponador", i vaig remarcar sa pronunciació ben correctament.

3.- No vaig xerrar de "Lengua Balear" en cap moment. Vaig dir es nom de "Balear" com a nom que aglutina ses modalitats de Mallorquí, Menorquí i Eivissenc, i com un nom ben correcte i gens castellanista/espanyolista.

4.- S'Ortografia Mallorquina d'en Borja Moll ès de 1931, no de 1831. Crec que li vaig dir ben clarament 1931, i no 1831. Si, sense voler, me vaig equivocar, deman disculpes, emperò que quedi clar que ès 1931.

5.- Jo no som en Pompeu Fabra ni en Mn. Alcover. Jo només puc aprendre de Mn. Alcover i sa seva obra, ès sa meva tasca i m'hi he posat amb ganes, moltes ganes.


6.- Sa llengo que xerraven ses 3.000 famílies íberes que vengueren amb sa conquista romana (realitzada l'any 123 A.C.) era es Llatí, eren famílies ja romanitzades. Lo que xerraven no era una llengo romanç, sinó es mateix Llatí.

7.- Si hi ha colque errada en forma de signes de puntuació o d'altres que no he vist, no me'n faig responsable.

Molt agraït an "El Mundo" i esper que aquestes puntualitzacions servesquen per aclarir coses que no són responsabilitat meva, o que no ho haurien d'esser.

Gràcies.