jueves, 21 de mayo de 2009

Perque es Balear no se perdi (per Balears Liberal)


Sí, ja sé que molts hauran pensat que això de “balear” no existeix. Que si mai ho hem dit així, que si no m'hi sent identificat, etc. Però, senyors, deixau-me que vos aclari que, primer, per economia d’espai, comprendran que si cada vegada he d'anotar “perquè es mallorquí, menorquí i eivissenc no se perdi”, consumesc es poc espai que permet sa premsa escrita, conseguint cansar-los amb tanta denominació evident; i segon, perquè és una paraula molt nostra, que n’Antoni Mª Alcover ja va deixar grabada per s’ història dins sa seva magna obra “Diccionari Català – Valencià – Balear”. Fins i tot, es “Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana” defineix “balear” com: “Denominació moderna aplicada al conjunt del català insular, integrat pels dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc”
Llegitimada “científicament” sa denominació des Balear, a jo me provoca sa mateixa indignació que a molts de voltros comprobar com, un any darerra s’altre, des de que se va aprovar sa Llei de ‘Normalització Llingüística del català’ (1986), es nostro mallorquí, menorquí i eivissenc està essent relegat a s’àmbit familiar, per xerrar-ho dins ca nostra, amb sos amics o amb so nostro ca, però mai ho escoltarem dins una televisió pública, institució oficial o centre educatiu. Aquí només se xerra i ensenya un “català barceloní” que fa mal sentir entre es parlants mallorquins, menorquins i eivissencs. Es nostros fills, ets únics que poden mantenir viva sa nostra llengo, ja diuen “menjo, serveixo, sóc,” etc. Quina pena, no?
Què hem fet es ciutadans de Balears, per merèixer que sa llengo heretada des nostros pares i padrins hagi estat sustituida per un català estàndart, que res té que voure amb lo que xerram? Idò, haver permès que es dos grans partits polítics juntament amb sos nacionalistes minoritaris, no hagin fet res per emprar sa llengo balear, ses modalidats llingüístiques, tal com les denomina es nostro Estatut d’Autonomia. O, fins i tot, encara molt pitjor, enganar-mos diguent que aprovaven una normativa perquè no se perdi “lo nostro”, quand, en realidat, no apareix per enlloc, i sa nostra riquesa cultural i llingüística ha estat reduida a una “catalanitat” convertida en pedra angular, casi filosofal, alfa i omega des nostros destins. Una unidat de sa llengo devoradora que no queda plena amb so Balear, sinó que discrimina sa nostra, també, altra llengo co-oficial. Més ben dit, a sa gent que la xerra. Amb un únic objectiu: s’utilisació política de sa llengo. Resultat: ses llengos, que serveixen per unir, s’utilisen per dividir des de certs àmbits, molt ben subvencionats amb sos dobbers de tots, que tant mos costa guanyar.
Es proper 30 de maig a les 12h, en es Passeig des Born de Palma, tenim una oportunidat històrica. Ciutadans de diferents sectors socials i culturals, de diferent ideologia política, mos manifestarem, cívicament, en favor d’un bilingüisme en llibertat que no causa rebuig. Reclamant a qui tenen sa responsabilidat de govern, o la tendran dins un futur, que no volem que es mallorquí, menorquí i eivissenc se perdin. Mos veim es 30-M.

Jorge Campos Asensi

President
Círcol Balear





12 comentarios:

Hurry dijo...

No entenc com en Jorge Campos quan escriu un text com aquest ho fa amb un perfecte català estàndard només que utilitzant article salat.
Quina controvèrsia, no?

Anónimo dijo...

A mi també em sap molt de greu quan sent els infants que conjuguen els verbs a la barcelonina.

Això em fa pensar que, probablement, els nostres nins parlen així perquè a ca seva els parlen en castellà.

Puc anar errat –no seria la primera vegada que anàs errat en qualque cosa–, però jo pens que si els pares fessin servir el balear amb els seus fills des del bres, aquests no dirien menjo, serveixo, sóc sinó menj, servesc, som, formes, per cert, totalment admeses dins la normativa per al llenguatge estàndard de l’Institut d’Estudis Catalans.

És a dir, si els al·lots no senten a son pare o sa mare en bon mallorquí, ni senten els seus amics ni els pares dels seus amics en bon mallorquí, llavors quan ells voldran fer servir la seva llengua només tendran la referència dels seus llibres de text, la majoria dels quals vénen del Principat, si no m’equivoc.

L’altre diassa, quan davallava d’un taxi, hi havia una senyora ben mallorquina que volia pujar-hi, i li va demanar al taxista, que també era mallorquí, si quedava lliure. Però li ho va demanar... en castellà.

Aleshores, per què preocupar-nos tant? Que si mallorquí per amunt, que si català per avall... Al meu parèixer, la millor manera de defensar el bon mallorquí és parlar-lo.

D’altra banda, no sembla viable adaptar la llengua escrita a la parlada. Això ja representaria un problema enorme encara que es volgués codificar un estàndard estrictament baleàric.

Jo tendesc a pensar –encara que em puc equivocar– que gairebé tots els idiomes distingeixen entre llengua literària o estàndard i llengua parlada. La primera sol esser més uniforme i la segona molt més diversa.

Aquesta regla pareix complir-se també en el cas de les llengües de prestigi, com l’anglès o el castellà, cosa que sembla lògica. Tant l’una com l’altra presenten una sèrie de modalitats geogràfiques bastant diferents.

La diversitat que presenten les varietats geogràfiques molt llunyanes, com ara l’anglès britànic respecte de l’anglès americà, o l’espanyol d’Espanya respecte a l’espanyol americà, queda reflectida de manera irrisòria en qüestions ortogràfiques: conoces/conocés, ven tú/vení vos, etc., o centre/center, neighbour/neighbor.

Per resumir, sembla plausible concloure que qualsevol llengua que vulgui sobreviure avui dia necessita sotmetre’s a un mínim grau d’estandardització.

Per contra, pareix raonable pensar que qualsevol llengua que es fragmenti en infinits bocinets per mirar d’adaptar-se a cada parlar local estarà condemnada a un caos absolut, i després a la desaparició.

Finalment, el castellà que s’ensenya a La Rioja no és el riojano, sinó l’espanyol estàndard. Per tant, no escriuen plover, ansa, prau sinó llover, asa, prado.

A La Mancha tampoc no s’ensenya el manchego sinó el castellà estàndard. Així, no escriuen liebra o liebro sinó liebre; no escriuen pueque ni coroque sinó puede que i creo que.

Supòs que s’entén, no?

D’una manera pareguda, un català de la Catalunya occidental, quan vol fer servir el català estàndard, no pot escriure fixeu-se, nosatres, sapiguer, vere ni allavons, sinó que ha d’escriure fixeu-vos, nosaltres, saber, veure i llavors.

Per tant, si ens fixam bé, podem comprovar que no només els balears i els valencians hem de renunciar a moltes formes de les nostres modalitats, sinó que també els propis catalans ho han de fer quan volen emprar l’estàndard.

Anónimo dijo...

gracias regne...tú blog me esta ayudando mucho a dar en las narices a muchos catálanes, te sigo de cerca, saludos desde una tierra de besugos. aina

FRC dijo...

podries fer una entrada sobre sa manifestacio xDD x cert som es jove k t va enviar es correu de sa tecnica catalanista de dir feixista a ki no els apoya(lo que va pasar a sa manifestacio recolça lo k dic xD)

FRC dijo...

the prowler sa diferenci esk noltros no i volem renunciar

Jordi dijo...

Bona nit!

Perdona per no haver-me pogut llegir el text, pero es que se m'ha fet massa tard. Per lo que puc intuir l'article deu anar sobre l'us del "català estàndard" a ses illes. T'he de dir que jo sóc de les terres de lleida i també n'estic fins els ous que de totes bandes s'imposi el català que parlen els pixapins de la capital.

Des de Cervera (la Segarra) us animo a continuar parlant aquesta variant (si es qe se n'ha de dir aixi) i que no es perdi mai aquesta senya d'identitat tant bonica!

Per cert, aquest estiu amb l'agrupament d'escoltes, tenim pensat fer una ruta per l'illa de Mallorca. Saps on podría trobar informació referent a aixo?

Gràcies!

Salut!

Anónimo dijo...

¿No trobes, llavors, que fins i tot per fer un estàndard purament baleàric s’hauria de cercar un mínim d’homogeneïtzació entre els diversos parlars illencs?

D’altra banda, ¿estaries d’acord si s’aplicàs el mateix criteri per al castellà, és a dir, que no existís cap model unitari i que a cada lloc es parlàs i s’escrivís a la babal·lana?

¿No trobes que és possible que la fragmentació del tronc comú català-valencià-balear condemna les diverses varietats geogràfiques de l’idioma a esser reduïdes a àmbits purament residuals i minoritaris?

Insistesc respetuosament: ¿creus que altres llengües com el castellà, l’anglès, el xinès o l’àrab haurien arribat a res si no s’haguessin sotmès a una forta regularització segons un model notablement uniforme?

Unknown dijo...

The prowler estic d'acord amb tu...
pero aquestes variacions no estan apunt d'extingirse com es baléà o es valencia degut a nes , com dius tu, model notablement uniforme.

Hurry dijo...

Jordi, no t'entenc. Escrius en un perfecte català estàndart i te queixes del català estàndart. Com és això?

FRC dijo...

yo supos que sera per que es catala estandard esta destrosant ets altre

dhey40 dijo...

The prowler, tienes toda la razon en muchos de tus comentarios, pero a la vez, si tenemos una raiz comun, aunque mi lengua, sa llengo balear, con todas sus vertientes, es anterior al nacimiento del catalan, porque no se deja que se llame, Llengo Balear? porque dictatorialmente en los colegios no se enseña el articulo saldo, y palabras propias de mi llengo? porque no se enseña la extensa historia de baleares ? La verdad, si no empezamos a decir BASTA aqui estamos en baleares, aqui se habla el Balear, aqui tenemos y estamos ORGULLOSOS de nuestra historia, permitiremos que asi como se empezo mal llamando normalizacion lingüistica, y ahora se llama abiertamente catalan de las islas, terminaremos por ser las islas del paisos catalans...

Torsimany dijo...

Ja faig tard per aquesta polèmica. La variació dialectal i local del català arreu de tots els territoris és tan prolífica que caldria que fóssem més respectuosos uns amb d'altres. Aquesta variació, només a l'Alt Maestrat, és objecte de burla entre pobles veïns: uns diran "no cal que t'amagos" i a 10 Km diuen "no cal que t'amagues" uns diuen "jo sent ploure" a l'altre costat de la serra diuen "jo sentisc ploure". Cal fer en definitiva un polistàndard fixant-nos en els nostres escriptors clàssics i en les formes més permanents de la nostra literatura moderna. La imposició d'un únic estàndard barceloní ens empobreix i ens massifica. Finalment vull recordar-vos que so em sent identificat amb la manera d'escriure estàndard balear: m'hi reconec dins de la mateixa llengua, i aquest és el principi que hauríem de seguir.