Es Mallorquí ja té data de defunció, emperò encara no la sabem

Contestant an es seu (Joan Font Rosselló) esplèndid article de dia 04/01/11, li diré que es mallorquí ja té data de defunció, emperò encara no sabem quina. Sabem que li queda poc, un alè de vida, petit i imperceptible, que d'aquí a poc s'extinguirà, si no feim qualque cosa, i si no la feim aviat.

Mossèn Alcover en fugir de Barcelona amb sa seva calaixera

Es mallorquí va començar a morir a principis de segle quand Mossèn Alcover, en voure s'absolut centralisme barceloní d'en Fabra i es seus acòlits, va haver de fugir de Barcelona amb so seu calaix. Com deia, en voure que tota sa seva feinada i sa des valencians, va quedar arraconada, desjectada, per s'aplicació de modismes, vocabulari, ortografies, etc exclussivament barcelonines a sa gramàtica que per principis de segle va publicar en Fabra. Per llavonces, s'estocada ja va esser dura, emperò, Mossèn Alcover, va seguir donant canya i escrivint en "sa nostra modalitat lingüística" a sa revista "L'Aurora" amb so pseudònim de "Revenjolí". En morir el Mossèn, en Borja Moll, que quand vivia a Menorca li deia an ets estudiants "que mai vos diguin que sou catalans i que lo que xerrau es català", va seguir amb sa tasca del Mossèn, emperò ja va tornar a tenir contactes amb sos barcelonins per acostar ortografies i gramàtiques a una de comuna. Com sempre, no sabem a canvi de què més, sa renúncia a ses nostres formes, a canvi d'una uniformitat ortogràfica i gramatical, va començar a esser es pa nostro de cada dia. Lluny va quedar aquell Borja Moll que a s'Ortografia Mallorquina de 1931, reconeixia ses formes "mos", "me-te-se", "ès (verb esser)", ets articles salats, o ses formes "vostro-nostro", i d'altres, que després va anar arraconant en "benefici" (quin benefici?) de sa famosa unitat de "la llengua".

Aquí, sa segona estocada ja va esser molt dura i anava acostant-se an es destí final. Maleït destí final.

Sa següent estocada, mortal ja, va venir l'any 1959, concretament, dins es Bolletí de sa RAE de 1959, edició de Setembre a Desembre, Tom XXXIX, quadern CLVIII, pàgina 494, quand sa RAE, repetesc, en època d'en Franco, si, d'en Franco, va dictaminar que "la nueva definición del catalán (....): lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón". Més clar, impossible. Es català passava a esser ja sa nostra llengo, desaparesquent ja sa denominació de Balear que emprava sa mateixa RAE. Aquesta feina va esser rematada per s'Estatut d'Autonomia, ja en època democràtica, de 1983, en denominar "català" a sa llengo de Balears, d'una forma ja, diguem-li així, oficial. Sa infecta Llei de Normalització Lingüística de 1986, confirmant que en Jaume I, amb sa conquista de 1229 mos va incorporar a s'àrea lingüística catalana, deixava ses coses ben claretes a tothom: ni balear ni mallorquí ni res que se sembli. Es Reial Decret 2193/1979, que pareixia que seria una esperança per ses "modalitats", en declarar en es seu article 2on que "En los centros docentes de Educación Preescolar General Básica y Formación Profesional de primer grado de las Islas Baleares se incorporará, de forma obligatoria, a los correspondientes Planes de estudio, la enseñanza de la lengua catalana, orientada especialmente al conocimiento y fomento de las modalidades específicas de cada una de las islas", quedava completament esborrat, anulat i oblidat. S'esperança desapareixia per complet.

Un pic tenim es mallorquí mig mort, ses polítiques de reforçament de sa unitat de "la llengua", sa seva "normalització", es seu "ús", etc i campanyes com "viu la llengua", partits polítics satèlits des nacionalisme-anexionisme barceloní, subvencions i vividors de "la llengua" (OCB, etc),  dir "fills de puta" a aquells que no creim en sa unitat de "la llengua" (Sebastià Alzamora dixit), etc., completament separades des parlar baleàric històric, han fet "matx". Sa por de sa gent que té un lloc de feina depenent de qualque càrrec polític i es menfotisme mallorquí, han acabat de fer la resta.

Sa imatge ho diu tot: es PSM 15 anys de feina per Catalunya. Aquest ès es nacionalisme a Balears

Es fet de que gent com en Joan Font, conegut per sa seva demostrada valentia enfront de nacionalistes, talibans catalanistes i gent autoritària variopinta, escrigui en castellà perquè no vol que li diguin "incult, feixista, gonella, ignorant", són "estocadetes" (i me permetin aquesta llicència) diàries que reb es mallorquí. No vol que li diguin totes aquestes paraules? Jo tampoc, però m'ès igual, i ús un cert standard baleàric, com es que empra en Mateu Cañellas dins "Sa pàtria mallorquina", o com es que emprava en Lluís Ripoll a s'edició des llibre de "gelats i quemuyars" feta a 1978, o es de na Coloma Rosselló a ses seves "Valdemossines" de 1911, o es de n'Andreu Morell a "N'Andreu de ca's director i n'Alexandre" de 1979, exemples d'un mallorquí/baleàric nostro, gens estrany quand un se fica a sa seva lectura, certament semblant parcialment standaritzat, des qual se pot fer una normativa comuna an es parlars illencs. Usar, emprar es mallorquí sense por, sense complexes de "fatxa, incult, ignorant, gonella" ès una de ses formes de prorrogar aquest alè que comentava en es començament de sa meva resposta. Per part meva, d'aquestes "paraulotes", s'única que no me prendria com un insult ès sa de "gonella", ja què, avui en dia, esser un gonella, ès a dir, un seguidor i estudiós d'en Gonella no pot esser cap insult. Ans el contrari: començar a aplicar s'ideari d'en Gonella seria un primer pas per fer tot allò que senyala en Joan Font dins es seu article, ès a dir, recuperar es nostro parlar històric.

Igualment, defensar es castellà com innocent davant sa mort des mallorquí, ès una errada. Es castellà també n'ès responsable de sa mort des mallorquí. Entenc, i estic d'acord, que com a llengo oficial de s'estat, s'ha de sebre i conèixer, usar i respectar, complir es mandat constitucional, cap problema i ben entès. Ara bé, quantes vegades hem sentit que "xerrar mallorquí fa pagès" i que "hay que hablar en castellano" a sa gent de ciutat mitjanament adinerada? I ses expressions "hábleme en cristiano" quand qualcú xerrava mallorquí amb un no-mallorquíparlant? Es caràcter afable mallorquí no donava importància a aquestes expressions, emperò són igualment responsables, no només aquestes que he posat com a exemples, sinó d'altres, actuacions, polítiques, etc que han fet mal an es mallorquí i que ajuden a sa seva mort. Repetesc que no vull atacar es castellà, jo som bilingüe, i empr tant una llengo com s'altra sense problemes. 

A més a més, s'ús que han fet es castellanistes rabiosos (no tots són  rabiosos) de ses modalitats enfront des català tampoc ha ajudat a que ses mateixes fossen considerades a s'hora de sa seva aplicació a s'ensenyança o a publicacions.

Tant es castellà com es català/barceloní, en són responsables. 

Tampoc ajuda s'existència des "echedèmichs" de "s'Acadèmi de sa Llengo Bâléà". Si que ès ver que s'ha d'agraïr que ells han mantengut sa flama des balearisme encesa durant molt de temps, emperò de forma errònea. Darrere es seu balearisme, històric i lingüístic, s'amaga cert castellanisme que denoten a cada expressió que empren. Ses seves gramàtiques, intents de reproducció de sa fabulosa, per sa seva època, gramàtica d'en J.J. Amengual de 1835, no aporten més que un parlar baleàric antic i desfassat, com si ara volguéssem escriure en castellà des segle XV o XVI. Se tracta de gent que, amb més voluntat que encert, han actualitzat, sense es permís des successors de n'Amengual, ses ses seves gramàtiques, sense orde ni cap norma lògica, destrossant sa feinada de n'Amengual, doctor en dret. Només dir que cap d'ells empra aquest "bâléà" quand escriu cartes o articles an es diaris. Un exemple seria es d'en Miquel Garau, que se fa dir filòleg i que s'ha baratat es nom 4 pics en funció de ses regles gramaticals i ortogràfiques que li venien an es cap en aquell moment (Miguel, Miquel, Michel, Mikel).

En Lluís Cerdó, conegut gonellista, quand remeteix cartes an es diaris, demana que se li respecti sa forma d'escriure mallorquina que empra dins es seus escrits. Ets "echedèmichs" (o com s'escrigui), si tant estimen es seu "bâléà", que l'emprin, que demanin an es diaris que els respectin esseu llenguatge escrit i no emprin tant es castellà. 

Estic completament d'acord amb s'ideari d'en Tomàs (no Tomeu) Garau Febrer en quant a programa polític per recuperar es nostro parlar i evitar una unitat/uniformitat lingüística que només pretèn arribar a una unitat política, aquells infectes "Països Catalans". Ès una feina a fer i que molts, des de ses nostres petites plataformes (blogs, webs, etc) intentam fer a diari, sense cap ajuda ni suport oficial, i moltes vegades rebent cosses d'aquelles que, se suposa, estan a sa nostra banda. Feina ingrata, si, emperò qualcú l'ha de fer. Fins que mos cansem i ho enviem tot a porgar fum. Llavonces, aquell alè de vida des mallorquí, s'extinguirà completament. Falta sebre sa data.

Es mallorquí s'està morint? - Joan Font Rosselló

Sa llengo mallorquina s'està morint. I no ho està fent per sa pressió des castellà posat que un idioma només se mor quand es seus parlants deixen de transmetre-ho an es seus fills i això, afortunadament, no està ocorreguent aquí. Es mallorquí s'està morint perquè es pressing catalanista està canviant sa nostra forma de parlar. Com molt bé ha analitzat Tomàs Garau Febrer en un llibre molt divulgatiu, “Mallorcària”, tal vegada sapiguem més gramàtica a dia d'avui però utilitzam manco vocabulari i manco expressions mallorquines, desconeixem moltes paraules que encara utilitzaven es nostros padrins per designar coses que ara designam amb ses seves equivalents catalanes. Es resultat de tot això ès una “galopant profanació i prostitució des mallorquí com a llengo”, una subversió de sa llengo mallorquina que va començar amb so seu arraconament com a dialecte com a primer pas cap a s'estandarització i uniformització lingüístiques. Garau Febrer, que ès professor i sap de lo que parla, se duu ses mans an es cap quan observa ets excessos de sa catalanització a ses aules. Es catalanisme, a més d'eradicar es castellà, té per objecte eradicar es mallorquí com a tal i així aconseguir una uniformitat en sa forma de parlar des nostros fills. Basta amb fer una ullada a qualsevol llibre de text i percatar-se com, amb so beneplàcit de ses nostres autoritats educatives que suposadament tenen es deure d’adaptar-los a ses “varietats dialectals”, ses editorials –ses catalanes i ses d'aquí- prefereixen sistemàticament sa fórmula barcelonina a sa mallorquina.

Prefereixen gos a ca, gat a moix, xai a xot, sóc a som, portar a dur, nen a nin, nina a pepa, pardal a gorrió. Per si no fos poc, han arraconat paraules correctíssimes que sempre havíem emprat aquí substituint-les per unes altres que mos són externes, emperò que en teoria són –una falsedat- més correctes: ordre per orde, dipòsit per depòsit, guineu per raboa, nuvi per novii, vacances per vacacions, núvol per nigul, esport per deport, ajut per ajuda, préstec per manlleu. Sa llista ès interminable i no només afecta an es lèxic, sinó a flexions verbals (acabés per acabàs, cantem per cantam) com també a infinitat de modismes i locucions que han desaparescut per falta de protecció a ses escoles i en es medis de comunicació públics. En es llibre “Mallorcària” se detalla en què ha consistit aquesta subversió des mallorquí per transformar-lo en una cosa que ningú pot reconèixer avui en dia.

Aquesta uniformització que segueix ses pautes de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) al que es nostros polítics han subordinat es seus criteris lingüístics (tenim autonomia política, però no lingüística) des de fa trenta anys constitueix un procés d'enginyeria sociolingüística similar al que es va produir en estats com Itàlia i Alemanya per aconseguir sa seva reunificació política. Sa unitat de s'idioma no ès gratuïta, ès s'avantsala d'una uniformitat lingüística i cultural com a trampolí per construir una nació política: es Països Catalans.
Sa normalització lingüística ha anat massa lluny. Cada vegada som més aquells que mos n’hem temut  de sa impostura des catalanisme i de ses seves fosques intencions que al principi varen sebre amagar amb mestratge. No només han aconseguit dialectalitzar sa nostra llengo sinó que pretenen ensenyorir-se de tots es trets històrics, socials i culturals que mos han definit com a poble, canviant-los per subordinar-los a una extravagant “realitat catalana” amb sa qual mai, com explica detalladament Mateu Cañellas en un altre llibre de referència, “Sa pàtria mallorquina”, mos hem identificat històricament. Mai. Han estat precisament aquests excessos i abusos, ses seves presses i es seu frenesí en sa divina causa, lo que els ha desemmascarat per complet. Crec que ha arribat es moment per passar de sa queixa negativa a s'acció positiva.

I això passa obligatòriament per dotar a sa llengo mallorquina d'una normativa (gramàtica, diccionari, llibres d'estil…) amb totes ses benediccions oficials i acadèmiques. De sa mateixa manera que en darrera instància un estat no és més que una nació amb exèrcit, filòlegs tan premiats com Borja Moll han admès que sa diferència entre una llengo i un dialecte resideix en que sa primera compta amb gramàtica i es segon no. Sa llengo mallorquina ha comptat amb diccionaris i gramàtiques anteriors en el temps a sa gramàtica fabriana. Quant a normativització, es mallorquí té més tradició que es català. És tan lícit dir que es mallorquí ès un dialecte des català com que es català ho ès des mallorquí. Per aquest motiu, per tots aquells que volem escriure també en mallorquí i no sabem com fer-ho, perquè mos produeix angúnia utilitzar es català estàndard imposat i perquè tampoc mos dóna la gana que mos cridin “incults, ignorants, fatxes o gonelles”, si ho escrivim a sa nostra manera, es primer pas ha d'encaminar-se cap a una normativització moderna i consensuada des mallorquí. Després de trenta anys de prostració i submissió an es criteris de s'IEC, es mallorquins hem de deixar de lamentar-mos i donar passos en positiu si realment volem preservar es patrimoni des nostros avantpassats, patrimoni que es catalanisme, lluny de protegir, vol bandetjar com s'esforça a demostrar dia a dia. 

Es primer programa, diguem-li, polític en aquesta direcció ho he trobat en es darrer capítol de “Mallorcària”, un esplèndid epíleg a un esplèndid llibre. 

1.- Revisió de sa gramàtica amb preferència de ses formes mallorquines sobre ses catalanes. 

2.- Revisió de s'estatut d'autonomia donant prestigi an es mallorquí: “Sa llengo mallorquina tendrà, juntament amb sa castellana, es caràcter de llengo oficial”.

3.- Especial protecció a ses escoles, exigint a ses editorials que apliquin d'una vegada es mandat estatutari que “ses modalitats seran objecte d'estudi i de protecció”. 

4.- Investigació general, divulgació i protecció d'endemismes. 

5.- Creació d'un Institut d'Estudis Mallorquins que tendria com a principal objectiu sa revisió, sa promoció i sa protecció d'una nova normativa de sa llengo mallorquina. Aquest darrer pas seria crucial perquè deixaríem d'estar supeditats lingüísticament an es catalans. 

No són temps de més plors ni de lamentacions, sinó d'una acció política decidida. Es nostro patrimoni lingüístic està en joc i, després de trenta anys d'enganys i traïcions, temps suficient per haver desemmascarat sa impostura catalanista, molts hem arribat a sa conclusió que només podrem preservar-ho des de s'autonomia lingüística.