Sa manipulació de "la mata de jonc"

Agustí Galbis.-

En les “fitxes” de la CDLPV “Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià”, que es troben en la seua pagina web, referit a “catalans valencians” consten “Referències a la denominació “català”, La major part d’elles estan tretes del llibre “Conciencia idiomatica i nacional dels valencians” del “il·lustrissim” Ferrando. No cal dir, que no hi ha, ni una a soles, que justifique lo que pretenen. Tenen el problema de que la “ensomiada” conciencia idiomatica i nacional catalana mai ha existit entre els valencians.

Hui parlarém de la cita que fa 10. Diuen: “1325. De nou el gran Muntaner: “Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L’Horta), bellíssima paràbola i profecia d’unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs”.

En primer lloc, vegem que a Muntaner no nomes el fan “gran” sino que el fan “profeta”. I es que, per lo vist, el catalanisme preten uns origens d’inspiracio divina, que dota als seus membres, de poders sobrenaturals.

Pero la magancha mes gran la trobem quan es parla dels “tres reialmes catalans”. ¿Quins son els tres “reialmes” catalans, si historicament no n´hi hague ni un a soles? ¿Com han naixcut del no res i s’han reproduit? ¡Aixo si que es sobrenatural i lo demes favades!

I es que darrere de l’expressio “tres reialmes catalans”, s’induix a la relacio en Catalunya, Valencia i Balears. La mentira no pot ser mes gran. I per a que la veritat sure, passem a reproduir “l’exempli de la mata de Jonc” de Muntaner (Crònica 292): “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”.

Lo primer que crida l’atencio es que sent la que fa 10, de les “Referències a la denominació ‘català’”, no es trobe cap de referencia a la denominacio “català” ¿Hi ha algu que lligga “català” en tota la cita? ¿Sera que els valencians estem desposseits dels poders paranormals per a llegir lo adimensional? ¿Es paranormal o mes be anormal, el llegir lo inexistent?

Vegem que la “parabola” no es mes que una eixemplificacio de la dita popular de que “la unio fa la força”. Pero, ¿de quina unio parla Muntaner? Vist que res es diu de “tres reialmes catalans”, pero que sí que parla de “aquests tres reis”, hem de preguntar-nos ¿A quins “tres reis” es referix Muntaner? I l’historia s’encarrega de posar les coses en el seu lloc i baixar del burro als catalanistes.

Sabem que en algun moment historic, els reis de la Corona d’Arago, decidiren l’assignacio i particio dels seus territoris a descendents o familiars.

El segon fill de Jaume I, heretà el Regne de Mallorca en 1276. Fon el principi de lo que s’ha nomenat “monarquia privativa”, que acabà quan el rei Pere “el cerimonios”, el reincorporà per la força a la Corona, en 1349. Si Muntaner escrigué la seua “Cronica” entre 1325 i 1329, en eixa epoca el rei de Mallorca es Jaume III.

Per diverses raons, el 25 de març de 1296, Federic (1295-1337), fill de Pere “el Gran”, fon coronat rei en la catedral de Palerm. Era, per tant rei de Sicilia quan Muntaner escrivia la seua Cronica.

L’atre dels reis es el de la Corona d’Arago. Fins a novembre de 1327 regnà Jaume II, germà de Federic, rei de Sicilia, i fins a giner de 1336, son tio Alfons el Benigne (1327-1336).

Vegem per tant, quins son els “tres reis” de Muntaner. Son els reis de la Corona d’Arago, de Mallorca i de Sicilia. Tots ells familiars, del tronc del “Casal d’Arago”.

I una volta davant de la veritat historica, ¿Com se pot tindre la cara dura de parlar dels “tres reialmes catalans”? ¿Com es que Mallorca era un “reialme català”, sent que era independent de la Corona d’Arago en la qual es trobava Catalunya? ¿Era la corona d’Arago un atre dels “reialmes catalans”? ¿Era tambe Sicilia un “reialme català”, sent que els sicilians havien coronat a un rei distint del llegitim?

Es posa de manifest, que si els catalans foren un dels juncs, -que no ho son en l’eixemple de Muntaner-, el seu problema es que no tenen ni idea de lo que vol dir conviure en una mata. Ni varen saber conviure en la Corona d’Arago, ni saben conviure en una mata mes gran de “juncs” que es Espanya.

L’unio, consistix per ad ells en l’absorcio, l’intent d’assimiliacio i la reivindicacio d’uns suposts privilegis front als demes. Nomes pensen en fer-se grossos ofegant i anulant als veïns. Es comporten com una mala brossa parasitaria, que, enredrant-ho tot, intenta alimentar-se i apoderar-se del conjunt. No deixem que la mala brossa del catalanisme podrixca l’arraïl del junc que representa ser i sentir-se valencians (i mallorquins, menorquins, etc).

Imprimir