Tradició literària mallorquina, falsedat o poca personalidat

Servesqui s'opinió que escric ara com a crítica a totes aquelles persones que no s'atreveixen a emprar s'article salat quand escriuen seguint ses idees de'n Moll (quand a l'any 1937 va escriure "que s'havia d'usar l'article literari per facilitar una major comprensió entre els lectors del Pirncipat") o quand diuen allò de "la tradició literària mallorquina fa servir l'article literari desde sempre a l'hora d'escriure".

N'estic cansat, tot això són excuses barates. Sa tradició literària mallorquina té 2 etapes:

1.- s'etapa més "primerenca", amb sa conquista de'n Jaume I, es Llemosí s'implanta a s'administració i tota sa cultura occitana se traslada a Mallorca. Una mostra són ses obres de'n Ramón Llull, plenes de mallorquinismes, emperò emprant s'estil occità. En Llull no salava, millor dit, lalava, però salava quand volia indicar possessió. Per exemple, enlloc de dir "la seva mare", hauria emprat "sa mare", emprava es salat per indicar possessió d'un tercer, i això ès així, en Llull no salava més que per indicar possessió. En Joan Binimelis, a finals des segle XVI (1595?) empra es lalat a sa seva història de Mallorca, "Leix una historia del present regne de Mallorca la cual esta escrita duplicada de m amia, una en lengua castellana y lastra en nostra lengua mallorquina...Leix la dita historia axí la scrita en castella com en mallorquí, al col.legi de preveres de la compañya de Jesús".

Ets autors empren ses formes occitanes, lalen i no salen, ja que emprar s'article salat ès vulgar i predomina es lalat, com indica N'Alcover dins es seu D.C-V-B "Leys d'amor condemnen els provençals que empren es cavals enlloc de lo cavals".

2.- una segona etapa que, suposam, va començar sobre mitjans o finals des segle XVIII, on es salat s'empra sense problemes i ès reconegut a, per exemple una ortografia mallorquina de 1812, a sa gramàtica de N'Amengual de 1835, totes ses gramàtiques d'aquest segle, diccionaris, obres de l'Iglèsia i sa famosa obra des prévere Ildefons Rullan traduïnt "El Quijote" a l'any 1906 (en ple S.XX). I són 3 exemples ben importants i amb un caràcter formal indiscutible.

Si s'ortografia de 1812 ja reconeix es salat quand a sa part dedicada an es lèxic, repetim, a l'any 1812, això significa, per pura lògica, que abans de 1812 s'article salat estava vigent i s'emprava a escrits de caràcter informal o de registre poc cult. Emperò, si tota una ortografia, per molt descriptiva-i-no-normativa que sia, ja escriu salant, dóna importància, caràcter de cult, caràcter de formal, plenament vigent i amb caràcter d'antiguitat an es nostro salat.

Per tant, sa tradició mallorquina lalava fins, suposam, principis des segle XVIII, i a partir de mitjans des segle XVIII se sala sense por, sense aplicar s'absurda llei d'amor provençal, estúpides lleis medievals, antigues i ja no aplicables, en ple segle de sa modernitat, des coneixement, de trencament amb tradicions medievals, regles que ja no valen.

No vull dir que se trenca absolutament amb so lalat, no, no se trenca, es mallorquins sempre han sabut quand lalar i quand salar, emperò ets autors des segle XIX ja salen sense esser considerats "pagesos" o poc cults.

Així que, a tots aquells que s'emparen en sa tradició literària mallorquina, només dir que en realitat amaguen una falta de personalitat absoluta i una certa mala oloreta a catalanisme "light".

Per tant, salem quand pertoqui i lalem quand pertoqui, però no tenguem por an es salat i a allò que pensin ets altres quand salem a s'hora d'escriure.

Salut!

Imprimir