Tret de sa revista "L'Ignorancia", publicada a Palma de Mallorca, 9 d'Abril de 1892. Pareix mentida que en aquella època ho tenien tan clar i avui ningú tengui es sants collons de recordar-ho. Treuré únicament ses frases més importants, fent un petit resum.
Està escrit en tres parts, que seran igualment ses tres parts en que se dividiran ets articles d'aquest blog.
Els guerrers que conquistaren Mallorca dins els sigles 12 y 13 vengueren de nacions varies que parlaven distints idiomes. Pisans, catalans, aragonesos y altres aventurers del mitjorn de France compongueren ses espedicions que en dues vegades distintes y amb més de cent anys de diferencia asaltaren ses murades de la ciutat principal y única de l'illa. Els possehidors d'ella eran moros en sa major part, haventhi axi mateix dins son interior descendents dels antichs pobladors de Mallorca y d’altres conquistadors que la s'havian feta seua en los primers sigles de la era cristiana.
Aquests parlavan un idioma que no podem sebre noltros quin seria, perquè rés ecsisteix d'aquell antich temps: mes els moros parlàvan l'àrab, juntament amb la llengo anomenada franca, mescolansa de paraules de tots els idiomes de la costa del Mediterrá, pròpia de navegants y mercaders, importada dins s'illa p'els molts de mariners qu'anavan venian y comerciavan per les terres de llevant, ò p'els mateixos pirates moros mallorquins. De totes aquestes llengos, ses més parlades, dins Mallorca en aquella època degueren essér l'àrab, el català, s'antich idioma d’Aragó, s'italià y ses llengos del Rosselló, de Marsella y de Languedoc particularment l'anomenada llemosina.
Sa mescla y confusió de tants d'idiomes y dialectes poch després de conquistada s'illa, fonch causa de que quant se consolidà, a principis del sigle 14, el reyne de Mallorca, se constituhis també dins ella una llengo nova qu’ amb el temps se fé general dins tota s’illa, prenguent formes pròpies y acomodades à ses necessitats de la terra y fets del país; llengo composta de paraules catalanes, llemosines, aragoneses, arabes, italianes y altres, juntament amb les ja arrelades dins la terra, entre ses quals s'en conservaven encara d'hebrèes, fenícies, gregues y romanes.
Aquesta nova llengo, poch alterada desd'aquella fetxa, es sa que té es nom de llengo mallorquina.
Si es dialecte ò si es idioma, poch fà axò à n' es nostro cas. Sa retxa que separa els idiomes dels seus dialectes no està ben determinada. Jo crech que sols deuen haver d'ésser considerats com à dialectes aquelles llengos que tenen petites variants del idioma á ne que perteneixen, com per ecsemple s'andalús en referència al castellà; més, dues llengos qu'els qui les parlan no s'entenen bé no deuen haver de ésser considerades may la una com à dialecte de l'altra. La llengo mallorquina no crech que puga ésser considerada may com à diafecte de cap llengo del continent, perquè son moltes ses variants que d'elles la separan, y per aquest motiu l'hem de considerar com idioma.
Que el sollerich y el pollensi y s'ervisènch y el mahonés sian considerats com á dialectes de sa llengo mallorquina, res hi ha que dir per los molts de punts de contacte que tenen amb sa llengo mare; però son massa pronunciades les diferencies que mostra, comparada amb les de Castella y fins á un cert punt amb les de Valencia y Catalunya, per haver d' esser considerada com à dialecte d' aquestes llengos.
Molts han volgut batiar la mallorquina ab lo nom de catalana per les moltes paraules adoptades d'ella y per sa semblansa que amb ella té; mes no deixa de presentar grans diferencies en molts de noms, de verbs, d'articles, fraseologia y construcció, y sobre tot en sa pronunciació, per poder pretenir que no tant sols no es dialecte de la catalana sinó que es un idioma diferent d'ella, per més que tengan les dues molts de punts de contacte.
Seran, si se vol. dues germanes filles d'una mateixa mare, de fisonomia molt papescuda, fins y tot bessones, però l'una llengo es molt diferenta del altra, y en tant es axí, en quant els catalans no acaban de comprendre, per bé qu'escolten, tot lo que parlan dos mallorquins quant aquests conversan com si se trobassen dins caseua, ni tampoch els mallorquins entenen bé l'idioma català, y manco si son escrits moderns, particularment en poesia.
Però el català ha variat molt del català que se parlava el sigle 12; á causa del gran comèrs de Catalunya y tracto continuat amb castellans y francesos; mentres que el mallorquí no sols ha conservat lo bò d'aquella antigua llengo y de les que trobà parlades dins l'illa, sinó qu'ademés ha hagut de crear moltes frases pròpies y necesaries dins l'aislament en que l'han ten-guda la pèrdua del seu comers llevanti y les moltes desgracies que demunt ella pesaren desde que dexá d'esser regne dins el sigle 14, fins el comensament del present en qu'ha vist la seua regeneració.
Si les dues llengos haguessen d' ésser considerades la una com à dialecte de l'altre, correspondria el nom d'idioma a sa que manco s'hagués separat del antich llenguatje del sigle 13, y no creym que la mallorquina s'en haja separat tant com la catalana; y com les matexes rahons que noltros hem alegades abans, les alegrarian els catalans per provar que la catalana no es cap dialecte de la nostra Ilengo, vendrian ells matexos à demostrar que les dues llengos deuen considerarse com à idiomes diferents.
El caràcter dels habitants d'una comarca influeix poderosament en la formació de la seua llengo. El dels catalans es actiu, pronte, emprenedor, industriós y creador; per axò s'ha anat creant ò formant un idioma enèrgich y acentuat. El mallorquí, que ni es actiu ni emprenedor (parlam en general) ha desvirtuat aquelles condicions ab la indolència, imaginació y poesia heredades dels moros, y ab lo dolce far niente que li dexaren els italians; y per aquest motiu el seu idioma s'ha anat fent curt, melós y figurat. El clima del país hi té molta part y acció. Se sap que ses aygues de Catalunya son sa major part ferruginoses y se sap també que Mallorca es una terra ahont reynan moltes homitats: el ferro dona molta vida y actividad á ses sanchs, y s'homitat afluxa tots els muscles del cos.
La llengo mallorquina es poch coneguda,axi còm es pòch coneguda s'illa de Mallorca; y diré més encara, es pòch coneguda y pòch apreciada dels mateixos mallorquins que no li professan aquell amor y reverencia que professarli deurian, ni li guardan aquell respecte que se mereix. La miran com à vulgar y pòch noble per espressar ses seues idees y pensaments (....).
Axí es que el conrament de sa llengo mallorquina, no estimada ni respectada còm se deu, es molt pòch; millor diré no gens. Son molts els qui no la saben llegir y moltíssinis més encara els qui no la saben escriure. Se pòt assegurar que tothom, tothom en general, sens escepció, quant té que remetre una carta à un altre ho fa sempre en castellà, maldement no sàpia per hont hey van. Mallorquí es qui-l'escriu y mallorquí es qui l'ha de rebre; y no per axò deixa la carta d'estar escrita amb un castellà pèssim, tant pèssim que moltes vegades es intraduible p'els mes lletruts.
No seria millor escriure amb la melodiosa llengua del seu país, la que sempre parlan, maldement no estigués escrita amb totes les regles del art? L'idioma mallorquí es considerat còm un idioma de per riure p'els seus paisans, fins y tot per ses personas mes ilustrades. He conegut un senyor de molt de pòndo y elevada posició, que per parlar amb mes formalidat heu feya en castellà, fins y tot amb les persones que no l'entenian. Axò era un manifest desprèci fet à la llengo nostra.
No faré més comentaris: si a aqueixa època ho tenien tan clar, com ès que avui dia som un dialecte, una modalidat d'una "llengua" forastera? Per què sempre mos hem de deixar avasallar? Per què mos hem fet això?
Vergonya, cavallers, vergonya!!!!
Està escrit en tres parts, que seran igualment ses tres parts en que se dividiran ets articles d'aquest blog.
Els guerrers que conquistaren Mallorca dins els sigles 12 y 13 vengueren de nacions varies que parlaven distints idiomes. Pisans, catalans, aragonesos y altres aventurers del mitjorn de France compongueren ses espedicions que en dues vegades distintes y amb més de cent anys de diferencia asaltaren ses murades de la ciutat principal y única de l'illa. Els possehidors d'ella eran moros en sa major part, haventhi axi mateix dins son interior descendents dels antichs pobladors de Mallorca y d’altres conquistadors que la s'havian feta seua en los primers sigles de la era cristiana.
Aquests parlavan un idioma que no podem sebre noltros quin seria, perquè rés ecsisteix d'aquell antich temps: mes els moros parlàvan l'àrab, juntament amb la llengo anomenada franca, mescolansa de paraules de tots els idiomes de la costa del Mediterrá, pròpia de navegants y mercaders, importada dins s'illa p'els molts de mariners qu'anavan venian y comerciavan per les terres de llevant, ò p'els mateixos pirates moros mallorquins. De totes aquestes llengos, ses més parlades, dins Mallorca en aquella època degueren essér l'àrab, el català, s'antich idioma d’Aragó, s'italià y ses llengos del Rosselló, de Marsella y de Languedoc particularment l'anomenada llemosina.
Sa mescla y confusió de tants d'idiomes y dialectes poch després de conquistada s'illa, fonch causa de que quant se consolidà, a principis del sigle 14, el reyne de Mallorca, se constituhis també dins ella una llengo nova qu’ amb el temps se fé general dins tota s’illa, prenguent formes pròpies y acomodades à ses necessitats de la terra y fets del país; llengo composta de paraules catalanes, llemosines, aragoneses, arabes, italianes y altres, juntament amb les ja arrelades dins la terra, entre ses quals s'en conservaven encara d'hebrèes, fenícies, gregues y romanes.
Aquesta nova llengo, poch alterada desd'aquella fetxa, es sa que té es nom de llengo mallorquina.
Si es dialecte ò si es idioma, poch fà axò à n' es nostro cas. Sa retxa que separa els idiomes dels seus dialectes no està ben determinada. Jo crech que sols deuen haver d'ésser considerats com à dialectes aquelles llengos que tenen petites variants del idioma á ne que perteneixen, com per ecsemple s'andalús en referència al castellà; més, dues llengos qu'els qui les parlan no s'entenen bé no deuen haver de ésser considerades may la una com à dialecte de l'altra. La llengo mallorquina no crech que puga ésser considerada may com à diafecte de cap llengo del continent, perquè son moltes ses variants que d'elles la separan, y per aquest motiu l'hem de considerar com idioma.
Que el sollerich y el pollensi y s'ervisènch y el mahonés sian considerats com á dialectes de sa llengo mallorquina, res hi ha que dir per los molts de punts de contacte que tenen amb sa llengo mare; però son massa pronunciades les diferencies que mostra, comparada amb les de Castella y fins á un cert punt amb les de Valencia y Catalunya, per haver d' esser considerada com à dialecte d' aquestes llengos.
Molts han volgut batiar la mallorquina ab lo nom de catalana per les moltes paraules adoptades d'ella y per sa semblansa que amb ella té; mes no deixa de presentar grans diferencies en molts de noms, de verbs, d'articles, fraseologia y construcció, y sobre tot en sa pronunciació, per poder pretenir que no tant sols no es dialecte de la catalana sinó que es un idioma diferent d'ella, per més que tengan les dues molts de punts de contacte.
Seran, si se vol. dues germanes filles d'una mateixa mare, de fisonomia molt papescuda, fins y tot bessones, però l'una llengo es molt diferenta del altra, y en tant es axí, en quant els catalans no acaban de comprendre, per bé qu'escolten, tot lo que parlan dos mallorquins quant aquests conversan com si se trobassen dins caseua, ni tampoch els mallorquins entenen bé l'idioma català, y manco si son escrits moderns, particularment en poesia.
Però el català ha variat molt del català que se parlava el sigle 12; á causa del gran comèrs de Catalunya y tracto continuat amb castellans y francesos; mentres que el mallorquí no sols ha conservat lo bò d'aquella antigua llengo y de les que trobà parlades dins l'illa, sinó qu'ademés ha hagut de crear moltes frases pròpies y necesaries dins l'aislament en que l'han ten-guda la pèrdua del seu comers llevanti y les moltes desgracies que demunt ella pesaren desde que dexá d'esser regne dins el sigle 14, fins el comensament del present en qu'ha vist la seua regeneració.
Si les dues llengos haguessen d' ésser considerades la una com à dialecte de l'altre, correspondria el nom d'idioma a sa que manco s'hagués separat del antich llenguatje del sigle 13, y no creym que la mallorquina s'en haja separat tant com la catalana; y com les matexes rahons que noltros hem alegades abans, les alegrarian els catalans per provar que la catalana no es cap dialecte de la nostra Ilengo, vendrian ells matexos à demostrar que les dues llengos deuen considerarse com à idiomes diferents.
El caràcter dels habitants d'una comarca influeix poderosament en la formació de la seua llengo. El dels catalans es actiu, pronte, emprenedor, industriós y creador; per axò s'ha anat creant ò formant un idioma enèrgich y acentuat. El mallorquí, que ni es actiu ni emprenedor (parlam en general) ha desvirtuat aquelles condicions ab la indolència, imaginació y poesia heredades dels moros, y ab lo dolce far niente que li dexaren els italians; y per aquest motiu el seu idioma s'ha anat fent curt, melós y figurat. El clima del país hi té molta part y acció. Se sap que ses aygues de Catalunya son sa major part ferruginoses y se sap també que Mallorca es una terra ahont reynan moltes homitats: el ferro dona molta vida y actividad á ses sanchs, y s'homitat afluxa tots els muscles del cos.
La llengo mallorquina es poch coneguda,axi còm es pòch coneguda s'illa de Mallorca; y diré més encara, es pòch coneguda y pòch apreciada dels mateixos mallorquins que no li professan aquell amor y reverencia que professarli deurian, ni li guardan aquell respecte que se mereix. La miran com à vulgar y pòch noble per espressar ses seues idees y pensaments (....).
Axí es que el conrament de sa llengo mallorquina, no estimada ni respectada còm se deu, es molt pòch; millor diré no gens. Son molts els qui no la saben llegir y moltíssinis més encara els qui no la saben escriure. Se pòt assegurar que tothom, tothom en general, sens escepció, quant té que remetre una carta à un altre ho fa sempre en castellà, maldement no sàpia per hont hey van. Mallorquí es qui-l'escriu y mallorquí es qui l'ha de rebre; y no per axò deixa la carta d'estar escrita amb un castellà pèssim, tant pèssim que moltes vegades es intraduible p'els mes lletruts.
No seria millor escriure amb la melodiosa llengua del seu país, la que sempre parlan, maldement no estigués escrita amb totes les regles del art? L'idioma mallorquí es considerat còm un idioma de per riure p'els seus paisans, fins y tot per ses personas mes ilustrades. He conegut un senyor de molt de pòndo y elevada posició, que per parlar amb mes formalidat heu feya en castellà, fins y tot amb les persones que no l'entenian. Axò era un manifest desprèci fet à la llengo nostra.
No faré més comentaris: si a aqueixa època ho tenien tan clar, com ès que avui dia som un dialecte, una modalidat d'una "llengua" forastera? Per què sempre mos hem de deixar avasallar? Per què mos hem fet això?
Vergonya, cavallers, vergonya!!!!
5 comentarios:
gngjggjtgjgj
Per fer això, per fer subnormalidats, millor quedes a ca teua, ninet.
Perdonau però aquestes subnormalitats han estat perquè he fet una prova. Després he escrit un text que m'he heu censurat.
Cordialment.
No he censurat res, de moment es comentaris són lliures i no ténen cap "vigilància".
el problema es que antes los catalanes no eran como los de ahora, que se dedican a falsificar su hitoria porque están acomplejados de la cultura de sus vecinos... Pero páginas como esta harán que la gente descubra la verdadera historia del Reino de Mallorca, y no todas esas mentiras de los Payasos Charlatanes...
Saludos valencianos
Publicar un comentario